Quan pitjor és pitjor

Les polítiques del Govern de l’Estat a Catalunya es veuen diferents que a la resta de l’Estat. Aquí les polítiques socials i democràtiques han estat bones; les crítiques són perquè no han estat suficients, no per estar-hi en contra.

D’una banda, el Govern d’esquerres, amb la majoria de la investidura, no ha arribat prou lluny; de l’altra, ha fet massa. I pels tercers, encara hi ha coses per fer. S’ha iniciat un bon camí que cal continuar. Entre el tot o el res, el millor camí és el gradual cap al tot, tant socialment com econòmicament i democràticament.

Tot i el soroll polític, des del 2020 ha guanyat el diàleg polític i social. És més fàcil cridar i estar en desacord, però és més útil dialogar i arribar acords. Així construïm societats democràtiques i de benestar.

En el diàleg social, hi ha dos acords clau: la reforma laboral i les pensions. El primer aporta estabilitat laboral a la contractació mai vista fins ara, i el segon dignifica les pensions i recupera poder adquisitiu amb un augment del 8,5%. I sense oblidar el salari mínim, el 2018 ‒Govern de dretes‒ eren 735 € i el 2023 són 1.080 euros.

En el diàleg polític i democràtic, els indults han estat clau per iniciar el procés de diàleg i trobar solucions individuals, i també per continuar dialogant per solucions col·lectives. Sense oblidar la llei de memòria històrica i la derogació de l’article 315, que perseguia el dret de vaga.

No conec cap cas en què governi l’extrema dreta i/o la dreta i es visqui millor socialment i democràticament que abans que governessin. En són exemples Hongria, el Brasil, els EUA, Itàlia o, aquí, Aznar i Rajoy. Potser uns quants vivien millor, però la majoria no.

Em pregunto per què a certs poders econòmics no els preocupa l’augment de l’extrema dreta. Potser és que ja els va bé, tot i les desigualtats i el conflicte social que generen, i que frenen els progrés social i democràtic, i tornaran les retallades socials i l’enfrontament social i territorial. Quan governen les esquerres, els drets milloren, i per tant implica repartiment de la riquesa i fiscalitat justa, i va en contra dels beneficis especulatius. L’extrema dreta és el còmplice necessari de certs poders, perquè les regles democràtiques no els van bé a cap dels dos. En el cas d’uns, per les seves polítiques totalitàries; en el dels altres, perquè, com més desregulació política, més poder i més beneficis.

Quant a les eleccions del 23J, hi ha el discurs catastrofista: el PP i Vox sumaran, però davant del catastrofisme cal mobilitzar-se. En les darreres eleccions l’abstenció va afectar les esquerres, cal activar la mobilització, perquè és possible continuar en el camí del progrés social i democràtic.

Si dubtem, ells guanyen. Si mobilitzem, guanyem. Quan pitjor és millor, no és aquest el camí, ja sabem que quan pitjor és pitjor. La crisi del 2008 i les seves retallades socials són un clar exemple de que pitjor és pitjor.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Diuen que a Catalunya la gent està mobilitzada contra l’extrema dreta, que els resultats del PP-Vox seran baixos, però hi han tres paperetes que els poden fer guanyar, la del PP, la de Vox i la de l’abstenció. Imaginem que la majoria absoluta PP-Vox va de dos diputats, i aquest és el creixement que tenen a Catalunya. L’abstenció de les esquerres i l’independentisme els pot portar a la majoria absoluta.

Aprofitem aquestes dies per aprofundir el debat i no caiguem en el seu parany del pim-pam polític. No és que el PP-Vox no tinguin programa, és que no ens el volen explicar perquè les retallades socials i democràtiques no porten vots, i en canvi, la bronca política, sí.