Lilia va morir entre el jardí i la jungla

Es deia Lilia i va sortir en pastera junt amb els seus pares des d’Algèria. Ara sabem que va acabar mig descomposta a la platja de Roda de Berà on va ser trobada fa una setmana. Tenia vuit mesos. I els seus pares van pagar 7.000 euros per arribar a les costes de la UE. Van morir tots tres. La Guàrdia Civil va establir aquest dimarts la connexió a través de l’ADN dels cadàvers, el de Roda de Berà i els dels pares trobats davant les costes de Dénia, on va naufragar la pastera. Ho expliquen Gonzalo Sánchez, des de València, i Jesús Albalat des de Barcelona. Cap guionista hauria pogut imaginar una història tan dramàtica que resumís un problema a què massa sovint no li prestem l’atenció que es mereix per la seva gravetat. Fa uns dies vam publicar aquest informa de la nostra corresponsal al Magrib, Marc Ferrà, en el qual ens alertava que la ruta de pasteres entre Algèria i les Balears acumulava desenes de morts. 

Fa unes setmanes, Josep Borrell, vicepresident de la UE, va establir una metàfora que alguns van considerar desproporcionada quan va dir que Europa era un jardí envoltat de la jungla. Doncs bé, el Mediterrani és la frontera natural que separa aquests dos mons contraposats. Una frontera que, desafortunadament, es regeix per les regles de la jungla i no per les del jardí. Una vergonya. La incapacitat de la UE de reconèixer l’evident, que els estats membre necessiten fluxos migratoris per la seva deblace demogràfica, converteix el Mediterrani en aquesta tomba per a milers de persones que paguen les màfies per arribar al somni de viure al jardí europeu. Davant l’absurda reivindicació del populisme d’ultradreta que cal frenar la immigració, el realista és exigir una immigració ordenada, feta amb les regles del jardí i que no estiguin en mans dels reietons de la jungla, siguin els dictadors de la ribera sud o les seves màfies associades. En cas contrari, guanya pes la hipòtesi que el jardí viu com viu gràcies que la jungla és jungla.