El ‘govern Frankenstein’ continua viu (encara)

L'objectiu era crear la sensació que una gran victòria del PP era inevitable, que estava feta. Això provocaria que una part dels electors s'adherís al bloc dretà (efecte ‘carro guanyador’) i que una altra, aclaparada per la fatalitat, cauria en mans del desànim i l'abstenció. La majoria de mitjans madrilenys buscaven modelar performativament la situació, és a dir, convertir el seu relat en alguna cosa amb conseqüències reals. Aconseguir que la profecia s'autocomplís. Diumenge a la nit la maniobra saltava pels aires, davant del desconcert dels mitjans i els seus periodistes, que divaguen atordits, atès que s’havien arribat a creure la seva pròpia comèdia. Encara avui continuen preguntant-se què coi ha pogut fallar.

També Alberto Núñez Feijóo es va convèncer que les eleccions eren bufar i fer ampolles. Les seves paraules després de l'escrutini evidencien que no comprenia què acabava de succeir. Així, es va posar a comminar el PSOE perquè li cedís el poder ‘gratis et amore’, mentre repetia superxeria segons la qual són els ciutadans els que trien el president, o sigui, que, com que el PP havia tingut més vots que ningú, ell havia de ser investit per pebrots. Totalment fals: qui elegeix el president és el Congrés, és a dir, els seus 350 diputats i diputades. Encara més, ni tan sols cal que l'inquilí de la Moncloa hagi concorregut als comicis.

La de Feijóo és una victòria realment amargant. Les seves possibilitats de convertir-se en president del govern són avui dia zero, nul·les (llevat que el PNB embogeixi). Amb els resultats a la mà, les dues opcions sobre la taula són: o bloqueig (i repetició d'eleccions) o investidura de Pedro Sánchez amb el suport de Podem i catalans i bascos. Res més. L'injuriat «govern Frankenstein», doncs, no ha mort. Continua respirant. És viu, encara.

Sánchez va jugar al límit, arriscant-ho tot. Contra allò que dictava la prudència i el sentit comú, va anticipar les eleccions per celebrar-les en ple i asfixiant mes de juliol. La seva única sortida, després de la derrota a les municipals i autonòmiques, era mobilitzar els seus possibles votants, aconseguir la reacció d'uns ciutadans que, com es va veure aquell mateix 28 de maig, estaven desconcertats i fatigats. No tenia pla B. Per això, per exemple, va recórrer els platós de les televisions i les ràdios on cada dia es denigra el sanchisme.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El bloc de PP i Vox no va preveure mai que el poder se li escapés de les mans. No obstant, els pactes a les autonomies i ciutats amb l'extrema dreta, els excessos de les primeres mesures de Vox, la fanfarroneria de Santiago Abascal, l'escàndol de les mentides de Feijóo, etcètera, va acabar alarmant, fent por, als que altrament no haguessin anat a les urnes. El resultat: el PSOE va aconseguir més vots, més percentatge i més diputats que el 2019. Al PP no li bastava la victòria per governar, tampoc amb Vox. Més enllà d'Abascal, al PP —després d’anys d’assetjament sense compassió als sobiranistes catalans i bascos— amb prou feines li queda ningú a qui poder trucar.

En un gir del guió deutor de la justícia poètica o, si ho prefereixen, emparentat amb les paradoxes més macabres, els destins polítics de Feijóo i de Sánchez depenen avui fonamentalment de l'odiat Carles Puigdemont. Mal assumpte. El gallec Feijóo faria bé de resar a l'apòstol Jaume perquè Puigdemont no cedeixi i mantingui les condicions impossibles establertes per endavant (amnistia i referèndum). Sánchez haurà de calibrar durant les vacances fins a on està realment disposat a arribar per convèncer Junts. El socialista es troba, novament, en un bon compromís. Puigdemont hi té molt poc a perdre i li encanten, com a Sánchez, les tessitures extremes. A Junts, a més, hi ha, entre els que dirigeixen, els que conjecturen que, tant si pacten com si provoquen la repetició electoral, en tots dos casos hi poden guanyar.