La guerra del banc

Mentre marxen en perfecta formació d’a dos, saluden uns i d’altres. El porter de la finca contigua, el veí de l’àtic, la filla de la farmacèutica... És el que passa amb tota una vida al barri. Entre elles, parlen de les seves coses, de tot i de res. La xerrada de la companyia. I salten de la feina d’un net a la recepta de la crema de carbassó i a allò de ‘quina calor, per Déu, quina calor’. Diuen que demà afluixarà. Ja ho veurem. Sí, ja ho veurem. 

Caminen per l’ombra. A la vorera oposada a la de l’hivern. Amb el fred, caminen buscant el sol al paisatge d’asfalt. Ara, l’alleujament a una canícula immisericordiosa. Abans no feia aquesta calor, comenta una. No, abans no la feia. La invocació al passat agullona la memòria. El repartidor de gel. El gelat de mantecado. Les fogueres als carrers...

Pentinades i maquillades  

Ja s’acosten. Tot just travessar el carrer veuran si l’objectiu està disponible. El semàfor es posa ambre, millor esperar, no estan per córrer. Una allarga el coll i mira de divisar l’estructura civil anhelada. Res, li falta angle. Es retoquen el pentinat, totes dues impecables. També llueixen un suau maquillatge, tot i que a l’interior resplendeixen les pintures de guerra. Llum verda. Som-hi. Compte amb les bicicletes. Sí, compte.  

Ja avancen posicions. Cinc. Quatre. Tres. Dos. Un... Vaja. Es miren entre elles. No fa falta parlar. Hauran de batallar per la posició. Agafen aire, tensen el cos. El pas es torna una mica més ferm, fins i tot urgent. No sigui que hi hagi més enemics a l’aguait. Endavant amb la lluita de cada dia: el banc. 

No un banc qualsevol. Aquest. L’únic a l’ombra en el radi de moviment de les dues dones. L’estiu passat no era així. Llavors, aquests cinc bancs desocupats que ara cremen sota el sol disfrutaven d’un espès sostre vegetal. Tres boniques moreres que, d’un dia per l’altre, van ser talades. Un veí va comentar que tenien una plaga. ¿O era un tipus d’escarabat? No se’n recorden. L’única cosa que saben és que, des de fa uns mesos, l’únic banc a l’ombra s’ha convertit en l’objectiu militar més cobejat del veïnat. Desenes de comandos i llops solitaris, alguns armats amb bastons, han entrat en combat per aconseguir-lo. 

L’home del polo blau abandona la posició tan bon punt elles s’hi aproximen. Però el de la camisa de quadres obre el diari i s’hi escuda darrere, tota una declaració d’intencions. La salutació és cortesa, l’animositat va per dins. Hi ha calma tensa en l’ambient. Elles s’hi asseuen. Comença la batalla. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ell sembla embrancat en la lectura. Elles, en la conversa. Parlen i parlen. I no precisament en veu baixa. Tampoc podrien fer-ho, l’oïda també està ressentida. Però, sobretot, és que no volen. La veu és la seva arma, la seva millor arma. Ell passa la pàgina. Elles eleven una mica més el to. Passa un minut. Un llarg minut. L’home continua encallat a la mateixa pàgina. Elles esbossen un somriure. Els senyals auguren la victòria. Aquestes celles lleugerament més juntes i baixes. Els llavis tensos. Quan les aletes del nas s’eixamplin, hauran guanyat. 

L’home tanca el diari amb parsimònia. S’aixeca amb tota l’agilitat que li permet aquest genoll pendent d’operació, s’acomiada de les dues dones i s’allunya tan dret com pot. Abans que res, dignitat en la derrota. Elles es relaxen, se separen una mica i callen durant uns segons, per disfrutar de la lleugera frescor de l’ombra. Travessant el carrer, encara fora del seu control visual, s’aproxima el comando de la zona sud.