Els reptes de la seguretat a la UE

El Parlament Europeu va aprovar l’abril passat per àmplia majoria la primera norma per assegurar la traçabilitat de les transferències en criptomonedes, un fet que ja regeix per a les operacions en monedes convencionals. L’objectiu és documentar des de l’inici de qualsevol operació l’origen dels diners i la identitat del beneficiari, i acabar amb l’opacitat associada als moviments amb monedes virtuals. O el que és el mateix, el propòsit és combatre el criptoblanqueig, bloquejar les operacions sota sospita i acabar amb els problemes per embargar o requisar diners procedents de les màfies que controlen, entre altres negocis il·legals, el narcotràfic i el tràfic d’armes, que s’ha encoratjat arran de la invasió d’Ucraïna, per evitar la manipulació del mercat i per perseguir els delictes financers.

Perquè l’aplicació de la norma sigui efectiva, les forces de seguretat reclamen que les xarxes socials siguin menys privades, permetin més i millor escrutini de la informació que hi circula. I en això es concreta una contradicció entre la tradició garantista de la legislació europea i la intromissió de tercers en la privacitat dels usuaris de tals xarxes, un instrument de treball, comunicació i oci que utilitzen la pràctica totalitat dels ciutadans europeus. Les policies manegen els precedents del tràfic de persones gestionat des de les xarxes o de la seva utilització pels narcos; el Parlament Europeu entén que en els règims democràtics és prioritari garantir la inviolabilitat de les comunicacions.

Es tracta d’un debat recurrent entre llibertat i seguretat, entre el dret a l’autonomia dels ciutadans i els requisits per garantir la seva seguretat. En termes generals, en la tradició liberal, s’entén que no hi ha seguretat més important que garantir la llibertat; en el camp conservador es dona per bo l’acotament de la llibertat a canvi de més seguretat. En l’atmosfera que es respira al Parlament Europeu ha sigut dominant fins ara el punt de vista liberal, però és un fet que ha guanyat adeptes la idea segons la qual els nous reptes en matèria de seguretat justifiquen desenvolupar mecanismes de control més efectius perquè la delinqüència organitzada no trobi escletxes per escapar a la persecució de la policia i de la comunitat d’intel·ligència.

Com tan sovint passa, sembla indefugible trobar un punt mitjà que protegeixi la privacitat de la gran majoria dels ciutadans i permeti, alhora, perseguir i desarmar la delinqüència allotjada a les xarxes socials que tots utilitzem. Per aconseguir tal equilibri cal que funcionin els mecanismes de control propis de les societats democràtiques, la supervisió de les operacions pels òrgans de justícia i la transparència en l’actuació de les policies, sotmeses al control efectiu dels parlaments, els nacionals i l’europeu. Per contra, recórrer a dreceres i justificar-los amb la finalitat perseguida seria tant com obrir la porta a una intromissió generalitzada en les nostres vides sense causa o raó precises. Per això és tan substancialment important que els parlamentaris europeus remarquin que la privacitat en les comunicacions ha de ser sempre un bé subjecte a especial protecció.