Cop Franc
Fermín el del gol
Des que va trencar el tauler i es va fer l’amo del camp vaig buscar en tots els sistemes possibles antecedents d’algú que es digués Fermín en la història blaugrana. No en vaig trobar cap. Sortirà, segurament, en les pròximes hores, en els minuts que segueixen les recerques que fem els matussers, però el cert és que no només pel seu nom propi aquest andalús que va entrar al camp com si vingués a recollir pilotes serà conegut immediatament en el món com el que és: com Fermín el del gol.
Serà conegut perquè porta futbol fins i tot en l’olfacte dels seus ulls, aquests que el van portar a marcar, amb precisió i traïdoria, un dels grans gols de la història del Barça. ¿De debò? De debò. El Barça ha perdut, des d’aquesta demarcació, i buscant el mateix efecte, desenes de gols. O perquè els seus davanters no van tenir la paciència d’esperar que la pilota s’ubiqués al lloc exacte del peu, o perquè la defensa contrària repel·lís amb encert l’exercici del minut següent.
Fermín López, situat com Déu mana, és a dir, el déu del futbol dels davanters, no va tenir més remei que obeir a la seva voluntat i a la seva intel·ligència, o a la intel·ligència de la seva voluntat, per situar en el costat exacte del que ja no és porteria, sinó xarxa, una pilota que un precipitat, o qualsevol, hauria enviat als núvols en els quals s’allotgen els somnis trencats.
Immediatament el món, és a dir, la premsa, els contraris, els observadors, els seus pares, els aficionats de Huelva, els envejosos i els cercatalents, van començar a buscar a Google d’on ve aquest noi genial. Per un moment, quan el vaig escoltar parlar, vaig sentir que havia nascut un altre Pedri, ja que el seu accent em recordava al de l’astre de Tegueste, que també va entrar als camps exercint el magisteri de la sensatesa i la glòria de la precisió. Però, no, és del sud en el qual acaba la Península, i ja té biografia.
Aquesta biografia mostra a més un títol que sembla de Matías Prats o de Miguel Ángel Valdivieso: la paraula cacau i l’adjectiu (redundant, la veritat) imponent. Va ser un cacau imponent, animat per la claredat de la imatge que va donar el noi en tot el desenvolupament d’aquests pocs segons que el van portar al cel en el qual ara miraran d’allotjar-lo els pilotes i els cercatalents. Tant de bo el deixin tranquil, que disfruti del so que va trencar l’estupor dels aficionats de l’equip contrari, i es vagi fent a foc lent, o almenys al foc adequat, en el qual han d’explicar-se els genis d’aquesta part del camp.
Va ser una victòria molt treballada, com se sol dir; i la lògica de la jornada, celebrada el més lluny possible del Camp Nou o del Bernabéu, hauria sigut que en una d’aquestes escapades madridistes sucumbís el geni del llum que és ara Ter Stegen. Però la davantera blanca, el pivot principal de la qual va ser Vinicius, va tenir d’esquena la sort, o aquesta classe de sort que es diu punteria.
Així que el Barça va persistir en el seu desig de ser més que un club, és a dir, sent tan sols un equip, el que ha de ser, i va aguantar ruixats gràcies a aquest porter i a Koundé i a Araujo, que són alguna cosa així com una davantera endarrerida.
Dembélé havia obert el marcador i amb aquest magre efectiu era difícil confiar-se. No sé què dimonis va passar, la veritat, però l’equip al qual havia tret Modric va anar caient i per aquesta via d’aigua el Barça de les antigues esquerdes va assistir a la seva pròpia estrena, la de la sort.
Per aquest costat de la història va venir el gol de Fermín, d’ara endavant la gran esperança blaugrana que ara serà citat en una tirallonga cada vegada més llarga que es deu a l’ull clínic de Xavi: Pedri, Ansu, Balde..., Fermín.
Hi va haver una vegada un Messi. D’aquesta estirp són aquests nois.
