La normalitat bancària no hauria de deixar de preocupar

Els tests d’estrès de les nostres entitats,que es van conèixer divendres passat, de la mà de l’Autoritat Bancària Europea (EBA), s’han convertit en una rutina, més útil per a l’exploració de portes endins que per fer confiança sobre la robustesa dels bancs de cara a la ciutadania. Encara avui sabem de la situació efectiva d’una entitat només, o sobretot, quan aquesta és intervinguda o rescatada.

Passen els anys i els avenços cap a un sistema bancari europeu gairebé no es produeixen. No veiem entitats europees entrant en l’oligopoli bancari espanyol, i continuem amb una permanent manca de competència, ara molt visual per la no retribució de passius. Instal·lats els grups bancaris en cert confort, no s’anticipa tampoc el naixement d’un veritable fons de garantia europeu que senyalitzi la construcció de la pretesa unió bancària.  

Alemanya es resisteix a agafar-se els dits, a falta d’una regulació efectiva que controli els riscos de molts països, avui carregats de deute sobirà, i talli la cadena de transmissió del risc des dels estats als balanços bancaris. Sap el que va costar rescatar bancs grecs d’aquest tipus de situacions i no vol caure en la trampa, i més quan la seva economia flaqueja. Els estats, especialment el nostre, que ha omplert el balanç dels bancs amb el deute que ha anat emetent amb la crisi primer i la pandèmia després, no mouen fitxa per allò de no fer-se mal. 

El desemparellament macroeconòmic entre canvis en el tipus d’interès i la inflació per països marca divergències en taxes reals que molt difícilment poden fer per una política única del Banc Central Europeu, coherent amb les necessitats de creixement de cada economia. I per acabar-ho d’adobar, la mateixa Unió ha emprès amb els fons europeus una política fiscal laxa difícilment reconduïble ara sense grans estralls. La disparitat de la inflació en la zona euro contamina avui els tipus d’interès real, amb efectes en el cost de l’endeutament, tan desigual dels països.

Avui tot va molt de pressa. La xarxa expandeix i magnifica les incerteses, i expressa de tant en tant el malestar i els mals desitjos contra els bancs per la falta de retribució de l’estalvi i la pujada de les hipoteques per l’euríbor. Fins al moment, l’analfabetisme financer en les transaccions ha tapat certs comportaments bancaris. Avui les entitats haurien de saber que han d’anar amb compte; per exemple, en la seva vinculació empresarial de la gestió de certs serveis que transcendeixen la comunitat i n'afecten el benestar, ja sigui en temes de vivenda o de les ‘utilities’ del subministrament de l’energia o de certes infraestructures.

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Com reconeixia el governador del Banc d’Espanya recentment, Espanya manté una inflació massa alta durant massa temps. D’una banda, la pujada del tipus d’interès que porta associada erosiona la qualitat creditícia en la manera que deteriora la renda real disponible que produeix tant la inflació com la pujada del tipus d’interès. D’altra banda, la millora del marge d’intermediació no pot considerar-se permanent, ni tampoc el cost del finançament d’aquest tram dels seus balanços. A més, les exposicions financeres que compten amb una remuneració fixa dels actius estan veient reduït el seu valor en termes reals. En paraules d’Hernández de Cos, la confiança desitjada en el sistema bancari no hauria de fer que disminuís l’atenció sobre els riscos existents.

Els nostres bancs tenen, sembla ser, bons ‘matalassos’ per donar tranquil·litat. Però aniria bé que no s’adormissin.