Feminicidis
Un juliol negre per a la violència masclista
Davant el repunt de crims, urgeix reforçar el sistema d’atenció a les víctimes i combatre el negacionisme
Vuit dones van morir el mes passat víctimes de la violència masclista a Espanya. Segons el còmput oficial del Ministeri d’Igualtat, ja són 31 les mortes aquest any, quatre més que l’any passat per aquestes dates, i està pendent de comptabilitzar l’última, una jove de 22 anys que van morir en mans de la seva parella, detinguda ahir, a Utrera (Sevilla). El repunt d’agressions mortals converteix el mes que deixem enrere en un dels pitjors juliols des que es té registre, cosa que ha activat un comitè de crisi del Govern, que es reunirà aquest dimarts per analitzar cada cas i estudiar les possibles fallades del sistema. També la Generalitat de Catalunya posa en marxa un gabinet d’anàlisi de feminicidis després de cada cas (dos en tres dies, nou des de començament d’any). L’augment en el nombre de víctimes mortals per violència masclista ha de ser motiu d’alerta i d’analitzar quins errors han portat al tràgic desenllaç, fins i tot recalcant que el fet que una sola dona mori en mans de la seva parella o exparella ja s’ha de considerar un fracàs institucional i social.
Una dada no ha de passar per alt: dels vuit crims del juliol passat, només una víctima havia denunciat. Cosa que obliga a avaluar les raons per les quals moltes dones guarden silenci. És possible que hi hagi un component cultural, de temor o de desconeixement dels recursos públics que existeixen a disposició de les víctimes, però també cal indagar en el nivell de desconfiança que continuen tenint algunes dones en què l’Estat (policia, justícia, serveis socials) pugui donar-los una sortida al seu particular calvari. El comptador oficial de mortes serveix per visualitzar i denunciar una realitat que alguns persisteixen a negar, però si bé els casos que surten a la llum són colpidors, no ho ha de ser menys el silenci que oculta un iceberg de maltractaments mai denunciats.
Espanya va ser pionera a Europa, el 2004, en aprovar una llei contra la violència de gènere. Tres anys després, va posar en funcionament un sistema de seguiment integral, conegut com a sistema VioGén, per avaluar el risc i oferir protecció a les dones maltractades, els seus fills i filles. Han passat més de 15 anys i les estadístiques –que en un primer moment van descendir– continuen sent inacceptables. La joventut, en alguns casos, tant d’agressors com d’agredides, indueix a pensar que el missatge no està arribant a tota la societat. El discurs negacionista que abunda a les xarxes i que atrau especialment els més joves, en un efecte rebot davant el feminisme més institucional, distorsiona greument la percepció dels nois davant els conceptes més elementals d’igualtat i llibertat sexual. Aquest negacionisme, alimentat fonamentalment per l’extrema dreta, va rebre el 23 de juliol passat un càstig a les urnes, que s’ha d’aprofitar per reafirmar i reforçar la lluita contra aquesta xacra. La xarxa d’atenció i protecció a les víctimes de violència masclista encara té punts febles, entre els quals destaquen un sistema judicial lent i desbordat i la falta d’especialització per part dels professionals que les atenen (tot i que s’ha avançat en aquest últim aspecte). Contra els que propugnen desmantellar aquesta xarxa, la resposta ha de ser just la contrària: destinar més recursos públics a la prevenció (començant per l’educació) i l’acompanyament a les víctimes (inclosa una sortida laboral) que els permeti viure de forma autònoma i sense temor. n
