L’única opció Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El preàmbul: l’amnistia
Així negocia Puigdemont: dur però no inflexible, per Fidel Masreal
Carles Puigdemont, l’home que porta un pastisser dins, per Josep M. Fonalleras
Puigdemont avisa Sánchez que no cedirà a cap «xantatge polític»
De moment només hi ha declaracions, però ningú no mou fitxa. El president Puigdemont no té cap pressa, i sembla que Pedro Sánchez s’ho pren amb calma. Guanyar temps és a hores d’ara una estratègia intel·ligent, mentre Feijóo se socarrima en els seus intents vans d’aconseguir una investidura impossible. Bé, impossible amb els números a la mà, a no ser que hi hagués un ‘tamayazo’ de darrera hora... Però, si l’aritmètica parlamentària no s’altera amb transfuguisme, els daus ja estan tirats, i l’únic que pot arribar a una majoria és Sánchez. Amb aquesta evidència, és obligat preguntar-se quin és l’escenari que pot permetre una entesa. I és aquí on de moment, ateses les declaracions d’alguns ministres, sembla que els socialistes van molt perduts, atrapats en unes lògiques polítiques que no són les de Puigdemont.
D’entrada, la interlocució. Encara no han entès que aquesta negociació no la podran fer amb amics o saludats del president, sinó directament amb ell mateix. I, en conseqüència, l’hauran de fer fora d’Espanya i amb interlocutors d’alt nivell. En aquest sentit, no seria forassenyat, per exemple, pensar en una trobada Puigdemont-Zapatero, atès que l’expresident espanyol ha anat augmentant el seu perfil d’estadista i està en una posició molt allunyada de la droga dura dels barons socialistes. Sigui com sigui, els socialistes hauran d’assumir que totes les campanyes de criminalització que han perpetrat contra Puigdemont han cremat les naus i ara han de refer unes relacions molt danyades. El president i fora d’Espanya: aquest sembla el primer escenari.
La presidència del Congrés
El segon es visualitzarà en la constitució del Congrés dels Diputats, on es veuran els primers gestos. ¿El PSOE està disposat a entendre una concepció heterogènia de la Cambra alta que passi per una presidència que no sigui socialista? ¿Un diputat del PNB, per exemple? Una presidència, altrament, que permeti l’ús del català. Al capdavall, és un fet que Sánchez ha salvat els mobles gràcies a Catalunya i és amb vots catalans que pot ser president, de manera que aquest seria un gest que facilitaria moltes coses.
Però el moll de l’ós d’una negociació (i el terme és ‘negociació’ i no ‘diàleg’) que sembla que no entenen els socialistes és que Puigdemont no vol una sortida personal de la seva situació, sinó col·lectiva. És a dir, tal com ell mateix ha dit per activa i per passiva, el que cal és tancar la ferida de la repressió global contra l’independentisme, traient-lo de l’equació judicial i tornant a l’equació política. Ergo, no es tracta de plantejar indults personals, necessàriament insolidaris, sinó de resoldre la situació dels més de 3.000 represaliats del procés. Desjudicialitzar, com deia el PSOE, però no en mode ‘fake’, sinó de veritat. I l’única opció és l’amnistia, una mesura que és constitucional i que pot decidir, sense cap impediment, un govern provisional. Al cap i a la fi, ¿no és aquesta la primera mesura que ha de prendre un govern espanyol, si vol pactar amb un president de Generalitat que fa sis anys que pateix exili, i amb un independentisme que pateix processos judicials permanents?
Altrament, l’amnistia, com deia Iván Redondo en un article recent, és l’única mesura que permetria una normalitat política que, en cap cas, es pot produir sense el president Puigdemont. I només amb l’amnistia és imaginable que Puigdemont s’assegui a la taula de negociació. Després es poden obrir molts dels grans aspectes que afecten Catalunya, però tot passa perquè Sánchez i el PSOE entenguin que aquesta situació de repressió generalitzada és inassumible, inacceptable i impedeix qualsevol pas posterior.
Si el PSOE no entén això, que no es tracta de negociacions puntuals, sinó de parlar del conflicte català, de tancar el procés repressiu i d’acceptar Catalunya com un subjecte polític, només perdrà el temps. Sánchez vol ser president i arriba l’hora de la veritat. Si creu que ho aconseguirà amb l’espantall de Vox, o pressionant Puigdemont, o amb promeses fútils com ha fet fins ara, es trobarà un fracàs rotund. Té l’oportunitat de tancar una etapa repressiva i d’obrir un temps nou en les relacions amb Catalunya. D’ell, i no de Puigdemont, dependrà que assumeixi el repte o el deixi passar. Però serà ell i només ell el responsable d’aconseguir o perdre la investidura.
