Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Carlos Alcaraz, el toro enamorat de l’herba
En aquesta ocasió no vaig sentir sota el meu balcó els inefables brams de «‘yo soy español, español’» que solen prodigar-se després de qualsevol victòria espanyola per part dels que mai han guanyat res, potser la Junta Electoral els va prohibir per coincidir el torneig de Wimbledon amb la campanya
Fa setmanes que les xarxes socials van plenes d’espanyols orgullosos de Carlos Alcaraz, espanyols que no han agafat una raqueta en la seva vida, què dic agafar una raqueta, que ni tan sols s’han acostat a una pista de tennis, i si ho fessin, no sabrien el que signifiquen tantes ratlles pintades al terra. O sigui, de gent que no ha tingut res a veure amb la carrera del tennista murcià, però que, en vista de la seva desbordant alegria, es diria que eren ells els que a principis de l’estiu estaven fent raquetades a la pista central de Wimbledon. El nacionalisme deu ser això, estar orgullós d’un èxit en el qual no has tingut res a veure. Jo, més modest, me n’alegro per Alcaraz, però me n’hauria alegrat igual per Djokovic si hagués sigut ell el vencedor de Wimbledon; deu ser que tinc poc de nacionalista. Dec ser desarrelat, que si per a un vegetal seria un problema, per a un humà és el més còmode, perquè permet alegrar-se sempre, guanyi qui guanyi. Almenys en aquesta ocasió no vaig sentir sota el meu balcó els inefables brams de «‘yo soy español, español’» que solen prodigar-se després de qualsevol victòria espanyola per part dels que mai han guanyat res, potser la Junta Electoral els va prohibir per coincidir el torneig de Wimbledon amb la campanya (al cor del ‘llacisme’, on visc, el simple fet de reconèixer-se espanyol és prendre partit, i a més, del dolent).
Carlos Alcaraz té 20 anys, o sigui que, més que admiració, el que em desperta amb els seus èxits és enveja. De la dolenta, per descomptat, que el que anomenen «enveja sana» ni és enveja ni és res, és un vull i no puc; l’enveja autèntica, la que val la pena, és estar rabiós perquè d’altres aconsegueixen el que un no aconseguirà mai. L’haurien de sentir també tots aquells que mai han guanyat un torneig del Grand Slam, ni a l’edat d’Alcaraz ni a la de Djokovic. Ni a la de Rod Laver ni a cap altra. L’enveja, contràriament al que es pensa, és un sentiment molt noble, ja que enalteix el proïsme per sobre d’un mateix, quanta generositat. Facin-me cas: pensin què estaven fent vostès als 20 anys, pensin en totes les portades dels diaris –més aquesta contraportada– dedicada al triomf d’un postadolescent, comparin, i si troben una manera millor d’envejar, comprin-la. Parlant de comprar, no fa falta que comparin el seu compte corrent amb el d’Alcaraz, que una cosa és envejar i l’altra és entrar en profunda depressió.
A la mateixa hora en què el tennista espanyol corria per la pastura anglesa intentant tornar la pilota per sobre de la xarxa, jo era en un xiringuito de la Costa Brava, mostrant la meva depurada tècnica amb el revés a una sola mà a l’hora de prendre canyes. Algun aplaudiment vaig rebre del respectable, tot i que està malament que jo ho digui. L’única mort sobtada a què vaig estar exposat va ser deguda a la calor tropical que ens està martiritzant aquest estiu. I jo, sense gorra. Per prevenir, vaig prendre unes quantes canyes més, aquesta vegada, de volea. Van entrar totes, ni una de sola va botar a fora. Amb tanta canya, i per arrodonir aquella tarda tennística de xiringuito, no em va quedar cap altre remei que acabar anant al servei.
Alcaraz té els llavis molt gruixuts i els ulls molt petits. Sol passar que sigui una cosa per l’altra. Es diria que el rostre humà està dissenyat per guardar certes proporcions, i en els casos en què un dels seus accessoris –nas, barbeta– excedeix les mesures estàndard, ho compensa reduint d’una altra banda. El nostre esportista ha tingut sort i la sobredimensió li ha anat a parar als llavis; per jugar a tennis serien molt més molestes unes orelles elefantíaques.
Pocs ho recorden, però en el tennis d’abans, les pilotes eren blanques, clar indici que llavors tot era més senzill. Un agafava un parell de raquetes de fusta, pujava al tren i es plantava a Roland Garros. Avui Alcaraz viatja amb la seva família, fisioterapeutes, metge, entrenador, preparador físic i fins i tot professora d’anglès, suposo que per evitar errors fatals amb la puntuació; a determinat nivell no queda gens bé que el jutge canti ‘forty-thirty’ i un cregui que li estan preguntat l’hora. Haver de viatjar pel món amb institutriu haurà contribuït sens dubte que un gran nombre de xavals abandonin un esport que requereix tals sacrificis.
Després de la final, Djokovic no va ocultar la seva admiració per Carlitos –ja va tenint edat de dir-se Carlos, per cert–, a qui va comparar amb un toro, malgrat que a l’esmentat animal no se li coneix gaire perícia amb la raqueta. El toro, o sigui Carlitos, va respondre que està enamorat de l’herba, no pas de la lluna. Ventalls de colors semblen les seves potes quan puja a la xarxa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
