En els pròxims 45 anys Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Educació: o més segregació, o equitat i humanitat
Si unes polítiques il·liberals s’acomoden a les desigualtats, l’individualisme i la mercantilització, l’educació futura pot quedar reduïda a una formalitat escolar de baixa qualitat general i segregadora per riquesa, poder i cultura
Els nostres pròxims 45 anys, per Albert Sáez
L’enfocament més raonable i profitós de la difícil tasca de preveure el futur hauria de partir del reconeixement que tot futur sol pot ser fet de la matèria del present i de la forma de la llibertat, que s’expressa en grans polítiques –democràtiques o autoritàries–; per tant, primer fa falta un repàs dels ingredients del present que condiciona –per a bé i per a mal– l’educació actual i són embrió de futur, i en segon lloc, una previsió modestament aproximativa a les grans evolucions possibles de l’educació.
El nostre present, de gran complexitat, té alguns trets generals fortament condicionadors de l’educació; primer, les tres grans crisis de la globalització: l’ecològica –canvi climàtic, daltabaix energètic–, la social –devaluació d’ocupació, creixement de les desigualtats, descohesió social i migracions mal resoltes– i la institucional –vells estats desbordats, populismes rampants, democràcies de baixa intensitat–. Molt rellevantment, també, una cultura individualista i agressivament competitiva, mercantilizadora de tot, inclòs el coneixement. I encara, la cultura líquida (Bauman), la comunicació hipervirtualizada i l’‘homo videns’ resultant (Sartori), amb l’emergència de la intel·ligència artificial i els especials riscos de la generativa (Harari, Zizek), el ‘big data’ i el nou ‘capitalisme de la vigilància’ (Zuboff). Tot això configura un escenari inquietant per a l’educació, si es pensa més enllà de l’habitual registre reduccionista que la limita a una transmissió formalista de coneixements encapsulats, tot i que siguin avançats i transmesos d’una manera amena. L’educació de veritat, en canvi, és bàsicament transmissió, en bona mesura implícita, de valors de tot tipus –coneixement inclòs, que també és valor–, i les grans fonts de valors són precisament les situacions referenciades.
Si acceptem que només les grans polítiques poden influir en els escenaris globals i complexos marcats per aquests trets de forta repercussió educativa, estem acceptant que l’educació depèn de grans decisions polítiques, i, en funció d’això, són previsibles dues principals evolucions de l’educació que avui tenim.
La primera, pessimista: si unes polítiques il·liberals –o simplement dretanes– cavalquen els trets més negatius de l’escenari descrit –desigualtats, individualisme, mercantilització, etc.–, l’educació futura pot quedar reduïda a una formalitat escolar de baixa qualitat general, que mantindrà i accentuarà fortes tendències actuals segregadores basades en desnivells creixents de riquesa, poder i cultura; pocs estudiants accediran a espais educatius singulars d’alta qualitat i exigència, a preus impossibles per a la majoria. La majoria passarà amb una educació ‘low cost’, inútil i descoratjadora.
La segona, més optimista: polítiques d’esperit democràtic i de progrés social orientaran els sistemes educatius, amb gran predomini públic, cap a objectius importants per superar les actuals limitacions i disfuncions. El primer objectiu, reduir fins a evitar l’actual segregació socioeducativa, desgraciadament estabilitzada amb centres de qualitat acceptable i centres dits d’alta complexitat, que sol incloure baixa qualitat. El segon, necessari, desitjable i possible, una òptima formació i professionalització del professorat de tots els nivells, condició indispensable per a l’objectiu següent. El tercer, unes pedagogies motivadores i habilitadores de les millors capacitats de cada estudiant, a partir d’aspectes clau de la construcció personal, que no canviaran per molt que canviïn circumstàncies tecnològiques i economicosocials: el pensament crític, una molt bona formació simbòlica –llenguatge natural, matemàtiques–, una avançada formació eticosocial, una ferma sensibilització estètica.
Les capacitats crítiques, simbòliques, eticosocials i estètiques són indispensables sempre, però ho seran més com més avancin les tecnologies que pretenen certa ‘supra’ o ‘posthumanitat’; davant aquesta enganyosa al·lucinació tecnobadoca, farà falta més equitat sistèmica i més humanitat que mai, que és la que assegura les capacitats esmentades.
