La relliscada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La infàmia és censurar
L’obra de teatre de Lydia Cacho i José Martret ha sigut eliminada de la cartellera de Toledo per l’ajuntament de la ciutat, en mans de PP i Vox
A ser valent també se n’aprèn. Cal conèixer les històries de persones intrèpides per mirar-te al seu mirall. Un exercici incòmode, perquè si un és un cagat i s’enfronta a la peripècia d’un proïsme heroic pot acabar afligit, millor ulls que no hi veuen. A l’Ajuntament de Toledo acaben de cancel·lar la representació de ’La infamia’, del director mallorquí José Martret, sobre el segrest i tortura en mans de la policia de la periodista mexicana Lydia Cacho, que havia denunciat en un llibre una xarxa de pederàstia en què hi havia implicats personatges del Govern i importants empresaris, i per aquest motiu va ser perseguida i difamada.
Amb un Govern del PP i Vox, l’àrea de Serveis Socials (han extingit Igualtat que l’havia emparaulat) ha al·legat falta de pressupost per desprogramar-la. Quins covards. Censuren la peça multipremiada i aplaudida a tot Espanya sense haver-la vist, no se’ls ha pogut enganxar res de la valentia que reivindica. Perquè en aquest cas haurien reconegut veritats com: «No ens importa el que li passi a cap dona que fica els nassos en assumptes aliens», o «les violacions de nenes són un invent de l’esquerra», o «tot el que faci pudor de feminisme té quatre anys de desterrament en aquesta vila», o «al periodisme de veritat, ni aigua». No tenen diners, o no tenen espai, no hi havia contracte, o no els quadra. El que els sobra és molt perill a les coalicions de dretes que apliquen a la cultura la seva política més assilvestrada i misògina. Cal ser el millor aliat de la ruqueria per silenciar la veu de Lydia Cacho, que es va jugar la pell contra un sistema corrupte i delinqüent, i en va sortir viva de miracle per explicar-ho. I ho continuarà fent, no callarà perquè ho diguin uns ignorants.
Notícies relacionadesQui ha vist ‘La infàmia’ en la seva implacable veritat no pot oblidar-la. Igual que en les raneres del franquisme es viatjava a França per disfrutar el cine proscrit per la dictadura, s’haurà de fomentar el turisme teatral cap a comunitats autònomes governades per gent de mires més amples, capaç de pujar a les taules històries que qüestionin tots els principis, incloent-hi els propis. O confiar en la iniciativa privada, que agafi el relleu en la defensa de la llibertat de creació amenaçada per governants de tisora fàcil.
El menyspreu per les dones, els seus testimonis i els seus èxits resulta directament proporcional al risc que corren pel fet de ser-ho. El negacionisme de la violència masclista, practicat sense complexos per Vox en les recents campanyes electorals i contemplat amb tebiesa pel PP en els posteriors acords autonòmics i locals («tota la violència és la mateixa», «diguem-ne intrafamiliar»), així com la demolició i ridiculització de les estructures generades durant anys per donar suport a la igualtat de drets tenen conseqüències irreparables. Al juliol han sigut assassinades set dones per les seves parelles o exparelles. No és una casualitat, ni fruit de la calor, ni un cúmul de desgràcies privades. No es protegeix les víctimes del terrorisme masclista, ni se les detecta, ni se les ajuda com necessiten, i ara no se les vol escoltar. Fa un parell de dies, tres policies van intentar desallotjar d’un ple una senyora que protestava contra la supressió de la regidoria d’Igualtat de la localitat murciana de Molina de Segura, un ajuntament en mans del PP i Vox. Tres policies. I es va quedar a la seva cadira, la molt valenta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
