La casa de la Samira

Esperava el seu nòvio, asseguda a l’ampit d’Emili Vendrell, veient passar la tarda del Raval, quan un tràgic accident va segar la seva vida als 20 anys. Samira és veu oriental: «companya de conversa vespertina». La seva personalitat és delicada, apassionada i sincera, però mostra al món una cuirassa egoista, capritxosa i autoritària. Esotèric, d’acord, però el seu contenia tota la veritat d’un nom escollit. Les treballadores del Gimnàs Sant Pau la recorden com una noia educada i alegre. I un tret a l’aire. Desafiadora, se saltava les cues, les feia patir i riure. Dormia al carrer des que la família i les institucions la van abandonar a la seva sort. Anava allà a dutxar-se i a buscar roba. De gimnàstica no en feia. Si et passes la vida lluitant contra la ignorància i el prejudici, bregar per esport ve menys de gust.

Emili Vendrell va ser el primer projecte urbà de Beth Galí el 1981. La idea era la d’un giardino secreto. Tenia murs i portes que, a més de crear misteri i intimitat respecte al sorollós carrer Joaquim Costa, protegien un bosc d’acàcies i palmeres. ¿Per què cau una palmera? Ho sabrem quan es publiqui l’informe tècnic. Fins d’aquí quatre setmanes només es pot especular, però s’acostumen a afegir dos o més dels factors següents: estrès hídric, falta de nutrients, accions mecàniques sobre el tronc, inclinacions produïdes per canvis al substrat edafològic i excés de pes de les fulles i els fruits. Els nius de les cotorres contribueixen a la sobrecàrrega, tot i que no era particularment voluminós. La pluja d’ahir també hi podria haver contribuït. No poques palmeres s’han vist afectades per la plaga del morrut roig, un escarabat que va desembarcar a Almuñécar el 1994 des de països exòtics. Creix fins a la mida d’un puny, nia a les datileres i se les menja.

Notícies relacionades

La dura història de la Shamira, la noia trans i sense sostre a qui una palmera va matar al Raval de Barcelona

Espelmes, flors i fotos: espontani homenatge a la Shamira, la jove que ha mort per la caiguda d’una palmera al Raval

Acompanyar els equips de manteniment del districte és tota una experiència. Es reuneixen mitja dotzena de professionals experimentats i pentinen els barris: la visió conjunta s’afegeix a les aportacions de les veïnes per anotar i corregir els problemes que presenta la ciutat. El conflicte és infinit. Sovint els temes urgents s’anteposen als importants. A un districte com Ciutat Vella, sotmès a una tensió brutal en l’ús dels espais col·lectius, la seva feina és imprescindible i faria bé el nostre govern municipal a dotar-lo de més recursos. Una altra experiència recomanable, si té vostè temps, és participar en el recompte de persones que dormen al carrer que cada any organitza, de matinada, la Fundació Arrels. Convé tenir les emocions aguerrides, s’ajuda una mica i s’aprèn molt. Arrels i el Servei d’Atenció al Sensellarisme de l’ajuntament coincideixen bastant en les xifres: 1.200 persones a la ciutat, gairebé 400 a Ciutat Vella.

Difícil, ahir amb Metzineres, no recordar-se també de la Lily, de la Carmela, de la Sonia, del Juan Andrés... imaginava que si a l’àgora del carrer de la Riereta s’aixequés una caseta de quatre plantes, molt estreta, enganxadeta a les mitjanceres, respectant el preciós jardí que defensen les veïnes contra la Sareb, s’obtindria una plaça formidable, envoltada de finestres. Els balcons vius d’una casa que podria donar empara a persones com la Samira.