¿Com que no hi ha xurros?

Pensava escriure sobre certs moviments polítics de diferents comunitats autònomes, de dretes o d’esquerres, però tots malaltissos, que justifiquen i encoratgen que els ignorants deixin anar qualsevol improperi i es quedin tan amples. Pensava escriure sobre com m’enerva que em diguin com he de parlar, comportar-me o què he de menjar. Pensava escriure sobre la necessitat que ens deixin viure en pau, però, no. L’escena d’aquests ximples colonitzadors em fa pensar sobre el perfil de turista, visitant o, simplement, ésser humà a qui li importa poc o res el patrimoni del lloc que visita o habita. Entengui’s patrimoni per la gastronomia, els costums, l’idioma o la població autòctona. Mala educació i falta de respecte en estat pur.

Vaig treballar en un despatx d’advocats durant diversos estius. Acabava de complir els vint i m’avorria fent fotocòpies, portant documentació d’un costat a l’altre, obrint la porta o contestant el telèfon amb to d’operadora simpàtica i eficient. Recordo una parella d’alemanys que s’estava reformant una casa en un dels nostres pobles idíl·lics. Els vaig preguntar com anava tot i van girar els ulls en blanc. Es negaven a contractar pintors, paletes o fusters de l’illa. Havien de portar especialistes del seu país perquè, paraules textuals, «els d’aquí són poc professionals, t’estafen i, sempre que poden, fan la migdiada». Quin mal fan els estereotips. La meva venjança va ser no oferir-los un cafè. I la meva pregunta continua sent per què permetre el menyspreu d’alguns.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Per educació, si vaig a un altre país, intento dirigir-me als forans en el seu idioma. Tinc clar que, per molt que sigui turista i pagui, ells no tenen l’obligació de comprendre’m en la meva llengua materna. Una comunitat autònoma bilingüe no és l’enemic. És riquesa cultural. La diversitat ens fa millors. Fer fàstics a la gastronomia local denota falta de maneres. Criticar que el pa és insípid, que la molla és densa, que els embotits són pesats o que el bullit és una mala còpia del ‘cocido madrileño’ està fora de lloc. És molest i poc adequat.

Després del «¡som a Espanya!», expressió que s’ha convertit en un mantra en els últims temps, el propietari de la cafeteria li va dir que, si volien, podien esmorzar ensaïmades, que estan molt bones i que, a més, són típiques. I ells, ofesos, van pegar mitja volta i van prosseguir el seu camí cap a la recerca de la felicitat, que en el seu cas era un xurro. Final de la història. Ara, sí.