Meses electorals del segle XIX

La primera broma del sistema és que avui dia hàgim de votar amb urnes i paperetes, exhibint una identificació que, per cert, és impossible de comprovar. ¿Que potser reconeixen vostès sense dificultat les persones per la foto del seu DNI? Però, més enllà d’això, en l’època dels codis de barres, els QRs i la identificació de l’empremta dactilar –aquest hauria de ser el sistema, ja que a Espanya es disposa d’aquesta base de dades–, ¿de veritat que hem de votar com fa dos mil·lennis? Un codi de barres a la papereta electoral escanejat en una cabina i amb emissió de rebut garantiria el secret del vot –que ara és precari–, suprimiria les urnes i faria immediat i completament fiable el recompte acabada la jornada electoral. Amb aquesta facilitat d’emissió del vot, s’hauria d’incomodar menys ciutadans per a les meses. 

Pot ser que no es fiïn del sistema anterior, perquè faltarien les paperetes... Doncs bé, els donaré una sorpresa. Acabat el recompte, si no hi ha impugnacions, les paperetes es destrueixen immediatament. Només es conserven els vots nuls per a l’administració electoral, que a més obliga a l’elaboració de ni més ni menys que TRES actes, en un exercici de burocràcia propi del segle XIX. ¿Per què no una sola acta que reculli la constitució de la mesa, els detalls de la sessió i l’escrutini, i que s’ompli, sisplau, amb un ordinador i no a mà? ¿Per què cal elaborar tres sobres, disposats amb una lògica rocambolesca, per dipositar-hi aquestes tres actes, les llistes i els vots nuls? ¿Tan difícil seria una web a disposició dels membres de la mesa en la qual, degudament guiats per l’aplicació, redactessin sense dificultat, insisteixo, una sola acta, de la qual es poguessin extreure còpies amb facilitat per a apoderats i interventors?

En resum, no s’entén per què la tecnologia del segle XXI ha arribat a tràmits ben diversos i en canvi els nostres polítics han deixat en aquest patètic estat d’abandonament l’organització dels nostres comicis. Ni una comunicació electrònica, ni una, i s’ha de desplaçar dues vegades un dissortat funcionari de Correus per recollir les actes, al matí i a altes hores de la nit, quan acaba el recompte. Pot ser que el sistema de correu dels inques, vigent en el segle XV, fos més modern per a la seva època.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Però el que ja és directament incompatible amb les llibertats d’una democràcia són les condicions laborals dels membres de les meses. Sota advertència desproporcionada d’incórrer en delicte, se’ls cita a les vuit del matí, s’han de mantenir amb escasses pauses a la mesa des de les nou del matí fins a les vuit del vespre –durada exagerada que sol ser innecessària– i després s’han de quedar al local electoral per al recompte fins que el concloguin. En el meu cas, gràcies a un enginyós sistema de recompte de les paperetes del Senat que he d’agrair a Jorge Urdánoz, vam poder acabar a les 23.45. I després vam haver de portar els sobres corresponents amb les actes i tot a un punt no tan pròxim –20 minuts de passeig–, sense que absolutament ningú –tampoc els policies– ens acompanyés. ¿Algú creu raonable, en els nostres dies, una jornada laboral de diumenge –¡de diumenge!– de gairebé 16 hores pagada, algun dia d’aquests, per un total de 70 euros, i sense subministrar menjar? I a l’endemà, a treballar, cosa que no passaria si les eleccions se celebressin el dissabte, per cert. Però, en fi, ¿ens omplim la boca amb la reducció de la jornada laboral i acceptem aquest disbarat?

Hi haurà nou Govern i nou Parlament. Legislin i reglamentin amb urgència, i amb humanitat. Surtin del segle IV aC i deixin d’explotar la ciutadania com si fossin amos de telers anglesos del segle XIX.