‘To do list’

Ara que he esborrat de la ‘to do list’ evitar que arribi al Govern un partit d’ultradreta, ja em puc posar amb allò de l’aixeta de la cuina. Ho sé, ho sé... Sent com soc escrivent no hauria de caure en estrangerismes. ¡Només faltava això! Que vinguin de fora per l’efecte crida de les paguetes, o per treure’ns la feina i les dones, passi, ¿però que vinguin aquí a portar-nos paraules? ¡Vinga, home...! Però permetem-nos alguna excepció. Que entre ‘to do’ i ‘tasques pendents’ –la mateixa cosa que entre ‘spoiler’ i ‘esbotzada’–, reconeguem-ho: no hi ha comparació. Que un llegeix un foli a la nevera que diu ‘tasques pendents’ i li agafa una angoixa com davant el vermell dels números vermells del compte bancari o els cent mil passos cap enlloc a sobre d’una cinta de córrer.

I tot i que, com deia Luis Piedrahita, «el castellà és un idioma lloable, el parli qui el parli», hi ha coses que sonen més glamuroses –i fins i tot lleugeres– pronunciades en anglès. No a les cartes dels restaurants, on un pot demanar-se uns ‘broken eggs’ amb un ‘fish to the iron’ de segon i regar-ho amb una copeta de ‘they will pass’ (‘Patxaran’: tots, per cert, plats verídics). Tampoc hi ha subtilesa idiomàtica a LinkedIn, territori poblat per ‘team leader merchandising project business development manager’; o combinacions d’aquestes paraules, signifiquin el que signifiquin. Autobiografies sobrades d’anglès i encara més, de fum. Mai s’ha donat el cas de trobar-se un autònom, sinó ‘freelancers’, emprenedors o fundadors d’alguna ‘start-up’. ¡Una ‘start-up’! Els juro que sense acabar d’agafar el concepte, el vaig buscar per quedar-me exactament igual: ‘empresa emergent’. Emergent comparteix arrel amb emergència, no els dic res més.

Però el meu acrònim altisonant favorit continuen sent els que es presenten com a ‘chief executive officer’; ‘CEO’. ¡A grapats! Malament se t’han de donar les coses perquè no t’entri almenys un CEO una nit de divendres.

¡Però en canvi, les ‘to do list’ ...! (pronunciat en anglès ‘tudú’). Un pot aixecar-se al matí i dir, a veure què he de ‘tudú’ avui, i somriu i fins i tot sonen ocellets, mentre que fan falta litres de cafè per enfrontar-se a les ‘tasques pendents’ (pendent; que penja; inclinat, en declivi; per resoldre o acabar). I en dilluns ja els dic jo que aquest pendent és costerut. O com canvia la cosa si se li demana matrimoni a algú en anglès, amb el seu ‘marry me’; alguna cosa així com ‘casa’m’, moltíssim més clar que el català, en què cal afegir específicament al ‘¿vols casar-te?’ l’afegitó d’‘amb mi’, a fi d’estalviar una decepció. I ni així, que tres de cada cinc matrimonis acaben en divorci. Però tampoc molesta tant en anglès, perquè et quedes ‘single’ una altra vegada, que és tornar a la casella de sortida. ‘Single’, com aquells vinils amb la teva cançó favorita en una cara i en l’altra en ‘extended version’. Sents ‘single’ i transmet festa i no aquesta mirada pietosa que rebo cada vegada que m’escolten que estic divorciada dues vegades.

Soc el ‘detritus’ del matrimoni. M’hauria d’haver casat amb el tio aquell que em va convidar a sortir i li vaig contestar que ui, no pas, que no podia perquè m’havia de passar la tarda arreglant l’aixeta de la cuina que degotava i va tornar una estoneta després amb una aixeta nova i una caixa d’eines. L’hi dic ara que miro la ‘to do list’, però també el que costa una aixeta nova. Els diamants, com les banderes, estan sobrevalorats i les mostres d’amor es mesuren més bé en fets, que les paraules i els eslògans se’ls emporta el vent. M’hauria d’haver casat amb aquell altre tio amb qui vaig coincidir un diumenge al matí, en el moment exacte en què la capsa plena d’escombraries amb què em dirigia al punt net va explotar i es va afanyar a ajudar-me a recollir tota mena d’immundícies escampades per la vorera. Malgrat els meus ‘no, no, de debò que no’ i el gest de ‘voldria fondre’m’ de la seva filla adolescent. Si em llegeixes, escriu una carta a aquest diari. Et convido a un cafè, un whisky, ¡a viure amb mi!

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En fi, els deixo. No sigui cas que a tots aquests els vingui la dèria de no emprendre la seva tasca més pendent ara mateix: formar Govern, i repetim eleccions i em toqui tornar a les coses més ‘top from the most high’ tot allò esborrat a la ‘to do list’. Millor m’arremango i m’entrego a la insigne tasca de desmuntar i acomiadar amb honors aquesta aixeta per tants anys de bon servei i la reemplaço per una de nova, d’aspecte més sofisticat, però freda i distant i que no trigarà, n’estic convençuda, a ser una més de la família. ¿Aquesta tasca pendent? Una horeta a tot estirar. El que em portarà més temps seran la perruqueria, fer-me les ungles i els engonals brasilers i emprovar-me tots els meus vestits abans de dirigir-me amb l’aixeta vella però immaculada cap al punt net.

En fi, ‘who knows, love is in the air’, ‘from lost to the river’ o, com molt bé va dir Mariano Rajoy quan fos president, al coincidir en una cimera europea amb el primer ministre David Cameron: «It’s very difficult tot això».