Lluita a Israel: encara no hi ha guanyador, però sí perdedor

En el fons de la qüestió hi ha el fet que el país ha canviat radicalment en els últims lustres en què ha governat Benjamin Netanyahu. L’Israel d’ara és molt diferent del del segle passat, quan el moviment laborista va establir les bases de l’Estat, i el país continua canviant d’any en any d’una manera significativa. És un país més nacionalista i més religiós que abans, quan ja ho era molt, i és natural que la dreta, que capitalitza aquests corrents, vulgui un Tribunal Suprem a la seva mesura, ja que el que hi ha es va tallar a mida del laborisme, que ara constitueix una minoria ínfima i irrellevant.

El país es troba profundament dividit, però és la dreta la que compta amb la majoria dels diputats i això li permet governar segons els seus desitjos, cosa que està causant un enorme neguit entre la població d’esquerres, de centre i de la dreta liberal que s’oposa a la figura de Netanyahu, que juntament amb el fundador David Ben Gurion és qui més ha modelat l’Estat, tot i que en sentit contrari al de Ben Gurion.

Diàriament es produeixen disturbis per tot el país, especialment a Tel Aviv i Jerusalem. Es tallen carrers i carreteres principals i es fan ‘escraches’ a polítics de la majoria. Tot està molt ben organitzat, amb la precisió d’un rellotge suís. Les xarxes socials bullen amb notícies i les regurgiten les 24 hores del dia. Quan tal o tal ministre, quan tal o tal diputat, arriben als seus domicilis, sigui a l’hora que sigui, els israelians se n’assabenten en temps real, les xarxes llancen convocatòries i en pocs minuts es concentren centenars o milers de persones als llocs indicats.

Els que organitzen aquestes demostracions de força són sovint militars i experts en tecnologies que dirigeixen els moviments còmodament des de casa seva, gent fins i tot de la intel·ligència militar amb una enorme experiència en matèria de seguretat, que es van formar per ser eficaços a les xarxes socials combatent l’enemic. Tot el país segueix amb atenció el que aquests gurus determinen en temps real. Les forces de seguretat, especialment la policia, són incapaces de controlar el desgavell general que tant es manifesta amb una gran marxa a peu a Jerusalem com al domicili d’un polític o en un carrer cèntric de qualsevol ciutat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Milers de reservistes, inclosos centenars de pilots, han anunciat que no se senten obligats a acudir a les bases on habitualment realitzen el seu servei d’armes. Consideren que Netanyahu ha trencat el contracte amb ells i per tant ja no estan obligats a complir la seva part, no estan obligats a asseure’s a l’avió i bombardejar Damasc, per exemple. El Govern mira de capejar el temporal i assegura que aquest boicot no està afectant la capacitat militar, però la llista d’aquesta espècie d’insubmissos i desertors imprescindibles per al correcte funcionament de l’exèrcit no para de créixer.

La societat israeliana mai havia patit una tensió semblant, i el resultat és incert. Res indica que Netanyahu rectifiqui o que l’oposició posi fi a les protestes. La dreta creu que ha arribat el moment de canviar el ritme i la naturalesa de l’Estat davant una oposició que vol continuar jugant amb cartes del passat. S’assisteix a un experiment interessant, amb una dreta nacionalista i religiosa en permanent ascens i una oposició enfosquida. És difícil saber cap a quin costat es decantarà la lluita però, en qualsevol cas, aquest Israel és un país diferent del que va ser, un país que s’alinea amb altres països occidentals on es registra una empenta cada vegada més general del nacionalisme. En aquest context, Netanyahu va tenir l’altre dia un conat d’atac al cor i li han implantat un marcapassos. Tot i que assegura que vol negociar, el que es veu diàriament és justament el contrari, una lluita sense treva contra un Israel que està desapareixent, el gran perdedor que es resisteix a batre’s en retirada i cedir el pas als nous i inquietants temps.