La nova legislatura

Falta poc més d’una setmana perquè es constitueixin les Corts Generals i es facin els primers passos per a l’arrencada de la legislatura. Els prolegòmens no auguren res de bo. Alberto Núñez Feijóo va guanyar les eleccions però no hi ha cap indici que pugui arribar a la majoria per governar. Els seus socis més nombrosos, Vox, actuen com un repel·lent per aconseguir qualsevol altra aliança. I la dinàmica de confrontació amb el PSOE, més enllà de qui sigui el que porta la iniciativa en cada moment, fa inviable per ara tant la gran coalició com una hipotètica abstenció com la del 2016 que va permetre la presidència de Mariano Rajoy. Amb tot, l’actual líder del PP ha manifestat la seva intenció de presentar-se a la investidura, cosa que ningú hauria d’impedir, entre altres coses, perquè posaria data final a una més que probable situació de bloqueig.

Pedro Sánchez, per la seva banda, s’ha mostrat confiat a trobar la fórmula que li permeti arribar a la investidura. Per fer-ho necessitaria els vots afirmatius de Sumar, Esquerra, Bildu, el PNB i Junts. Hipotèticament també podria comptar amb el vot de Coalició Canària. L’amalgama ha funcionat en part en l’anterior legislatura entorn del govern de coalició. Però ara necessita Junts, la formació que ha deixat la decisió en mans de Carles Puigdemont. Aquest suport no serà gens fàcil, perquè l’expresident de la Generalitat fa temps que està instal·lat en la dinàmica de la confrontació amb l’Estat en la qual governa una altra lògica que la de la política. Els primers flirtejos ja han exhibit la tasca hercúlia que exigiria un acord d’aquestes característiques. On Junts parla d’amnistia i autodeterminació, la coalició parla de sistema de finançament, de plurilingüisme a les Corts i de condonació del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), propostes que no satisfan Puigdemont però que ja aixequen suspicàcies en les autonomies governades pel PP que amenacen d’acudir als tribunals. Veurem com i cap a on avança aquesta aventura.

En tot cas, aquesta setmana veurem el primer capítol en què caldrà passar de les paraules als fets: la votació de la Mesa del Congrés. El PP, grup majoritari de la Cambra, només comptarà amb el suport de Vox, la qual cosa l’allunya d’obtenir la presidència. I aquí el PSOE ha de descartar-se sense saber si acabarà aconseguint també la presidència del Govern. Tot indica que la primera contrapartida serà permetre als grups independentistes que no compleixen els requisits que tinguin sengles grups parlamentaris propis. I després queda per definir el repartiment dels membres de la Mesa i el nom del candidat o candidata per a la presidència. Hi ha algunes veus que parlen aquests dies de la possibilitat d’obrir una legislatura que abordi el tema territorial i una presidència procedent d’una nacionalitat històrica podria ser un pas simbòlic. Però, sisplau, no siguem frívols. Un camí com aquest, que és necessari des de fa lustres, no es pot obrir amb votacions que ha anat d’un pèl que no es guanyessin. Si es tracta d’assegurar-se únicament la pervivència en el poder, no apel·lem a processos històrics que només portaran a noves frustracions com va ser l’Estatut del 2010 o la discussió del pla Ibarretxe. L’estabilitat només és tal si neix de la serietat.