PSOE i PP: pactin o convoquin eleccions

Al llarg de més de 40 anys de democràcia hem pogut constatar que la política de la contentació als partits nacionalistes, a canvi de suport parlamentari, no serveix. Aquestes formacions no valoren cap nova transferència o cessió, ja que la donen per amortitzada als cinc minuts. Ens va advertir Stéphane Dion, ideòleg de la llei de Claredat canadenca, que al Quebec, igual com a Catalunya, la política de la contentació als separatistes no és útil, ja que són insaciables i l’únic que persegueixen és obtenir tot el poder per culminar la secessió.

Tant el PSOE com el PP han estat retroalimentant durant dècades aquesta situació de contentació nacionalista per aconseguir suports conjunturals que, lluny de resoldre el problema, només ha servit per satisfer les seves aspiracions de govern. Les últimes concessions al secessionisme català –els indults als polítics condemnats, l’abolició del delicte de sedició i la rebaixa de la malversació– no han arreglat res; més aviat, han acostat els nacionalistes als seus màxims postulats. I sumin-li vostès les concessions i gestos al PNB i EHBildu, que ara ja demanen amnistia i referèndum d’autodeterminació. Fins i tot ERC i EH Bildu proposen fer-ho simultàniament a Catalunya i el País Basc.

Les eleccions generals del 23 de juliol ens han deixat un escenari molt complex. Estem en mans de petits partits, insaciables i impossibles d’acontentar si no és concedint-los-ho tot. Qualsevol nova abdicació serà munició per aclarir el seu camí cap a la meta. ¿I què hi guanya Espanya? Res. La contentació no li serveix a Espanya; si de cas li pot servir a algú o a algun partit per anar tirant.

És paradoxal que, per formar govern, s’hagi d’anar als extrems perquè no hi ha ponts entre el gran espai del centre polític. No ajuden, és cert, ni els projectes polítics obsessionats a derogar el sanchisme ni els succedanis de pactes del Tinell.

Convé recordar que els partits polítics no són un objectiu en si mateix; ben al contrari, són eines al servei de la ciutadania per a la governança d’un país. L’interès d’un partit no pot ser superior a l’interès general de la població. Si un partit ha de vendre la seva ànima per arribar al poder passa llavors que deixa de tenir sentit arribar al poder.

El PSOE i el PP no són partits enemics; són adversaris polítics. Ni és raonable ni es pot acceptar que socialistes i populars acabin pactant amb organitzacions que sí que són enemigues del projecte plural i compartit que és Espanya. Tots dos ho han fet i, per tant, són corresponsables dels perills que amenacen la cohesió social i la integritat territorial. 

Notícies relacionades

¿Fins quan estan inhabilitats els líders del procés després de la revisió de condemnes del Suprem?

Les condicions de Junts per afavorir un govern de Pedro Sánchez: amnistia i autodeterminació

PSOE i PP tenen l’obligació d’entendre’s i d’arribar a grans acords d’Estat per sortir d’una vegada d’un camí erràtic que cronifica l’erosió de les nostres institucions. I si no saben fer-ho, si són incapaços de veure més enllà dels seus interessos partidistes, que convoquin eleccions perquè els ciutadans s’expressin.

La societat civil de Catalunya formada pels ciutadans que ens sentim catalans i espanyols, que respectem l’Estat de dret i les regles democràtiques emanades de la Constitució, serà molt contundent en la seva resposta si es decideix ignorar els catalans constitucionalistes per acontentar per enèsima vegada el nacionalisme i el separatisme.