Cine Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No és Indy per a joves
El veritable problema d’‘Indiana Jones i el dial del destí’ arrela en el tipus de públic pel qual ha apostat. S’ho ha jugat tot en un segment demogràfic complicat: el de les persones més grans
No, ‘Indiana Jones i el dial del destí’no ha sigut el gran èxit que tothom esperava.
La cinquena i última entrega de les aventures del cèlebre arqueòleg, estrenada fa més d’un mes, era una de les grans apostes de Hollywood, que buscava replicar la fórmula d’èxit de ‘Top Gun: Maverick’. La pel·lícula protagonitzada per Tom Cruise va confirmar el 2022 que era possible triomfar amb una seqüela dirigida a un públic bastant gran i seduir, alhora, les audiències joves. Amb aquest Indy s’ha volgut aconseguir una cosa semblant: un tàndem entre l’antic (el professor Jones, acabat de jubilar) i el nou (la seva fillola Helena, que interpreta Phoebe Waller-Bridge) per recuperar l’Anticitera d’Arquimedes, un dispositiu capaç d’obrir bretxes en l’espai-temps. El resultat ha sigut ben diferent.
L’entrega anterior, ‘Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall’, va aconseguir recaptar prop de 800 milions de dòlars arreu del món, malgrat les dures crítiques que va rebre per part de públic i crítica, per això Hollywood es va engrescar molt amb la cinquena part. Potser massa. La taquilla ha respost amb una bufetada de realitat i ha reafirmat una cosa que, per desgràcia, s’ha tornat molt habitual: no es pot donar l’èxit d’una propietat intel·lectual per descomptat. ‘Indiana Jones i el dial del destí’, els costos de producció i promoció de la qual ronden els 400 milions de dòlars, havia recaptat 307 milions arreu del món durant les tres primeres setmanes d’exhibició. I les perspectives a curt termini no són gaire optimistes. La caiguda que està experimentant a la taquilla setmana a setmana allunya encara més la possibilitat que aconsegueixi recuperar el que s’hi havia invertit. La cascada de superproduccions que han arribat després (entre les quals, una nova entrega de ‘Missió: Impossible’, l’huracà ‘Barbie’ i ‘Oppenheimer’, de Christopher Nolan) l’hi posaran molt difícil.
Entretots
Jo, que descobria Indiana Jones als 80, vaig sortir de veure aquesta entrega borratxa de nostàlgia i amb certa sensació d’alleujament perquè, a diferència de l’anterior, em va agradar. Té tots els peròs que un vulgui posar-li, però si un està disposat a deixar-se portar i disfrutar, serà capaç de reconèixer en l’ara ancià Ford el mateix Indy que corria com un esperitat per evitar ser aixafat per una roca a ‘A la recerca de l’arca perduda’. Té tot el que li pots demanar a una pel·lícula d’Indiana Jones. Potser en excés.
El gran revés no ha sigut que Spielberg no fos darrere de la camèra, ni la pèssima crítica de la pel·lícula precedent ni que el seu pas per Cannes fos massa aviat o l’acollida de la crítica una mica tèbia. El veritable problema d’‘Indiana Jones i el dial del destí’ arrela en el tipus de públic pel qual ha apostat. S’ho ha jugat tot en un segment demogràfic complicat: les persones més grans, les que després de la pandèmia semblava que es resistien a tornar a les sales però que s’han animat a fer-ho pel doctor Jones. Però una superproducció necessita els joves per ser un èxit incontestable, i en això la cinta va patinar. Més enllà d’una coprotagonista amb ganxo com a icona mil·lennista, la pel·lícula s’obceca en l’homenatge al nucli dur del seu ‘fandom’. Els que van veure les primeres pel·lícules als vuitanta han tornat a les sales per satisfer la curiositat de si un Ford de vuitanta anys aconseguirà espavilar-se amb el fuet. I ha aprovat amb nota. Però entre els més joves a la pel·lícula li ha faltat ganxo. A falta d’un element que, de manera indiscutible, connecti la història amb ells (com sí que feia ‘Maverick’ amb la presentació d’una nova generació d’ídols de l’aire), l’atractiu de l’homenatge perd gran part del seu valor i, per extensió, afecta el boca a boca, de manera que es redueix al mínim l’incentiu d’anar a veure-la al cine.
Queden moltes estrenes per arribar a les sales i segur que alguna més també aconseguirà rebentar la taquilla. Quan això passi ningú recordarà les pel·lícules que haurien pogut ser èxits rotunds i es van quedar a meitat de camí. El veritable problema és que, si Indiana Jones no ha sigut capaç de convertir en or la taquilla, a Hollywood li queden cada vegada menys apostes segures.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.