Joao Félix: més protagonista d’un fado que soldat

La veritat porta a l’abisme. Si Joao Félix llegís Quim Monzó, es guardaria prou de confessar públicament que el seu desig és jugar al Barcelona. Això no porta a res de bo, ja no és només que la sinceritat estigui sobrevalorada, és que a ningú li agrada que la seva parella li anunciï que té un altre amor. Joao Félix és molt jove per saber-ho, ja li anirà ensenyant la vida que la gent que diu sempre el que pensa, en realitat no pensa el que diu.

Si la traïció i el despit són letals en l’amor, en el futbol ho són 100.000 vegades més, una per cada soci. La majoria dels aficionats de qualsevol equip prefereix una infidelitat de la seva senyora que de la figura de l’equip, almenys la primera no estan obligats a veure-la a la televisió cada cap de setmana de bracet del seu nou amor. Joao Félix es va precipitar en el que va ser sens dubte un pecat de joventut, només li va faltar aparèixer al Metropolitano amb l’escut del Barça tatuat al front. Els jugadors veterans que pretenen canviar d’equip es dediquen a enverinar la relació amb el seu club actual fins que els aficionats i la directiva veuen la seva marxa més com un alleujament que com un afront, és el cas de Mbappé, ho ha fet unes quantes vegades Cristiano Ronaldo, i Maradona i molts d’altres. També com en l’amor, per cada aficionat burlat n’hi ha un –d’un altre equip– complagut de ser el nou amant. Com hauria dit Campoamor si visqués en els nostres temps: al món traïdor del futbol res és veritat ni mentida, tot és segons el color de la samarreta amb què es mira.

Xavi Hernández, entrenador del Barça, ha declarat que no vol Joao Félix al seu equip, ha marcat aquesta línia vermella a la directiva, alguna cosa deu haver vist al jugador, o més ben dit, alguna cosa no li deu haver vist. Així que el futbolista portuguès no vol estar on està, i no el volen on vol estar, si això no dona per a un fado que baixi Amália Rodrigues i ho vegi. Tinc per a mi que, si l’entrenador de l’Atlètic ha deixat de comptar amb Joao, ha sigut més per aquesta aroma de fado que desprèn el jugador que per haver declarat el seu amor al Barça.

El fado és melancolia, i la melancolia no va amb un tipus dur com Simeone, a qui aquest sentiment li sona a marca de perfum de les que s’anuncien a la tele abans de Nadal, o potser a nom de botiga de llenceria femenina, per descomptat no a liniment i a suor. Simeone vol jugadors que –com aquell que vaig tenir jo en època de juvenil– l’ajudin de bon matí a marcar el terreny de joc, perquè sàpiguen qui traça les línies. Simeone vol soldats que trotin al seu costat en fileres de dos mentre canten l’himne de l’Atlètic, com els ‘marines’ de les pel·lícules, i com aquests, obeeixin les ordres sense parar-se a pensar el perquè, o millor encara, sense parar-se a pensar. Quan Simeone va publicar a les xarxes socials una foto jugant a escacs amb el seu fill, tothom la va prendre a befa perquè la posició de les figures era impossible. En realitat, es tractava de tota una declaració d’intencions: m’importa un rave no saber jugar al que sigui que tinc aquí al davant, encara que sigui el meu fill, quan es despisti, li menjo el rei i en compto vint.

Notícies relacionades

¿Què passarà amb l’«indesitjable» Mbappé? El Reial Madrid espera, el PSG l’amenaça amb la grada i apareix l’Aràbia

Twitter era una cerveseria de Múnic

Això no va amb Joao Félix, que carrega amb l’estigma de ser un artista, i els artistes solen ser mals soldats. Potser és aquesta la raó que l’ha portat a fixar-se en el Barça, un equip amb el mateix estigma. Tampoc és descartable que els motius siguin més prosaics, salta a la vista que el noi és molt prim i potser la imatge del president del Barça l’ha portat a creure que a Barcelona podrà guanyar una mica de pes, cada vegada que veu Laporta per la televisió deu imaginar la capital catalana com una ciutat amb un bufet lliure a cada cantonada. No se li pot retreure, jo he arribat a pensar el mateix.

Joao Félix és portuguès i un mai sap per on pot sortir un futbolista portuguès, diguin-m’ho a mi, que soc culer i vaig adorar Figo. Portugal és un país futbolísticament tan estrany que el millor jugador de la seva història ni tan sols va néixer allà, sinó a Moçambic, i a més era negre.