Autodeterminació i amnistia: límits constitucionals

Comencem per l’autodeterminació. Segons la meva opinió, no cap de cap manera. L’article 2 del text constitucional és rotund i reiteratiu. Proclama que la Constitució mateixa es basa «en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols». Encara que aquest precepte pugui modificar-se, la seva reforma és, en les actuals circumstàncies polítiques, pràcticament impossible. S’hauria de seguir el que disposa l’article 168. Primer, un acord de dos terços a favor al Congrés i al Senat, després es dissolen les cambres. Les noves Corts han de ratificar per la mateixa majoria de dos terços la proposta, i, finalment, un referèndum decisori en què voten tots els ciutadans espanyols.

Per a alguns, l’autodeterminació és viable tenint en compte els compromisos assumits pel Regne d’Espanya en el pla del dret internacional. Espanya ha firmat el pacte internacional dels drets civils i polítics, i el dels drets socials econòmics i culturals. Els dos tractats, com a tals, vinculen el Regne d’Espanya, però cal tenir en compte que aquests textos, auspiciats per les Nacions Unides, se solen interpretar prenent com a referència la Resolució 2625 de l’Assemblea General de l’ONU (1970). D’acord amb aquesta, l’exercici del dret a l’autodeterminació ha de respectar la integritat territorial dels Estats. L’autodeterminació que comporti la secessió d’un Estat, si no es fa respectant les regles d’aquest, només és acceptable en casos de domini colonial o en aquelles situacions en què els individus d’un poble són perseguits per la seva pertinença al mateix. En aquesta línia anava el famós dictamen del Tribunal Suprem del Canadà del 1998, amb referència a la província del Quebec.

Si parlem de l’amnistia, no m’atreveixo a ser tan taxatiu com amb l’autodeterminació, tot i que m’inclino per considerar-la contrària a la Constitució. El seu article 62.i prohibeix els «indults generals», però una amnistia és una cosa diferent d’un indult. L’indult eximeix del compliment de la pena imposada per una sentència, mantenint els antecedents. L’amnistia, en canvi, a més d’eximir del compliment de la pena, erradica qualsevol empremta de la comissió del delicte. Assumint aquesta diferència, molts experts entenen que, si la Constitució prohibeix els indults generals, amb més raó ha de rebutjar una mesura que els depassa en les seves conseqüències. Per a altres juristes també solvents, això resulta una interpretació massa restrictiva per al legislador, sobretot tenint en compte que l’amnistia és per definició una decisió política, que imposa l’oblit jurídic d’uns fets, per enfocar el futur sense el seu llast. De fet, apunten que la possibilitat d’una amnistia segueix prevista, tot i que de manera tangencial, a l’article 666.4 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, tot i que també és cert que l’amnistia va desaparèixer del Codi Penal del 1995.

Notícies relacionades

¿Pot Sánchez concedir l’amnistia i el referèndum a Junts? Els experts opinen

Catalunya avala el Govern de coalició i Junts lliura un pols a Sánchez

Aquests arguments no m’acaben de convèncer. Comparteixo la idea que la Constitució s’ha d’interpretar en el sentit més favorable a la llibertat de decisió del legislador. L’indult és diferent de l’amnistia i de la prohibició dels «indults generals» no s’ha de deduir la prohibició d’una mesura que és diferent dels indults. Veig el problema en la possible vulneració de l’article 117.3 de la Constitució, que atribueix en exclusiva als jutges i tribunals la facultat de jutjar i fer executar el jutjat. Crec que l’amnistia pot suposar una privació radical d’aquesta competència jurisdiccional, i això és el que em porta a intuir que seria inconstitucional. Dit això, potser apareixen arguments que em facin canviar d’opinió. No seria la primera vegada.