Una Lliga que ja no brilla tant

Aquest divendres comença a rodar la pilota en la Lliga EA Sports, la nova denominació, via canvi de patrocini, de la màxima categoria del futbol professional espanyol. La que al seu dia va ser batejada a efectes promocionals com la Lliga de les Estrelles, escenari del duel entre el número u mundial, Lionel Messi, i el seu etern revers, Cristiano Ronaldo, continua vivint una fuga progressiva dels seus millors valors i ha perdut el pols amb els seus grans competidors internacionals pels nous fitxatges estel·lars. Grans clubs confien el seu futur immediat a veterans amb historial o joves promeses permanentment en perill de ser atretes per ofertes suculentes.

Gran part de l’actual desavantatge competitiu del futbol espanyol respecte a la Premier anglesa, o davant les diverses bombolles especulatives alimentades per les fortunes petroleres a la recerca de diversificació de les inversions, pot ser considerat com a resultat inevitable d’una austeritat responsable. En l’esforç per seguir el pas dels dos clubs competitius a escala internacional, el futbol espanyol va acabar en una situació de fallida que va obligar a un sanejament financer durant l’última dècada, facilitada pel mannà dels drets televisius. Amb algunes excepcions més que notables, com les d’un Barça que sembla apostar el seu futur a un doble o res financer, el futbol espanyol es mou més o menys dins les seves possibilitats. I en matèria de volum del mercat televisiu, per exemple, no arriben a la capacitat de generar ingressos d’alguns dels grans rivals. Tampoc pot comptar amb el dopatge de què es beneficien els clubs que tenen darrere els diners de les grans monarquies del Golf. El desembarcament de capital a fons perdut no ha arribat aquí; les inversions estrangeres s’han mogut en xifres discretes i en alguns casos (el València, el Màlaga, l’Espanyol...) es poden considerar clarament fallides.

El futbol professional espanyol potser pot confiar en el fet que el creixement de joves estrelles (si les pot retenir) li torni la brillantor per la via de la renovació generacional sobre la gespa. I el Reial Madrid i el Barcelona poden comptar amb el fet que les inversions al Bernabéu i l’Spotify Camp Nou i operacions de futur com l’arribada de Mbappé els faci no perdre l’estela de l’elit internacional (fracassat l’intent d’aconseguir-ho per la via directa d’una Superlliga amb numerus clausus). Però els reptes són molts més.

L’evolució del mercat audiovisual i l’aparició de nous contendents en les lligues dels EUA i l’Aràbia Saudita no garanteixen en absolut que l’actual contracte que nodreix els clubs del gruix dels seus ingressos arribi a negociar-se d’aquí tres anys en les mateixes o millors condicions. Les dificultats per omplir els estadis evidencien la dificultat de mantenir compromesa la tradicional base de socis que veuen com l’experiència presencial i social ja és secundària davant l’explotació televisiva. I el fenomen de la Kings League ha deixat a la vista un altre flanc descobert, al que s’haurà de donar resposta amb imaginació: les dificultats per captar noves generacions atretes per un espectacle esportiu dissenyat a la mesura dels seus hàbits de consum d’oci (dels formats audiovisuals breus en les xarxes al videojoc).