Protagonista absent

Sortir o no en una fotografia no és sempre decisió d’un. Moltes de les fotografies que han marcat la nostra història sorgeixen de l’horror i del terror de les guerres, com la que va firmar Nick Ut el 1972 quan va fotografiar uns nens que fugien del terror entre gestos espaordits i, al centre de la imatge, presa al Vietnam del Sud, una nena de nou anys despullada cridava per les greus cremades que cobrien el seu cos, o aquella altra feta per Kevin Cartes el 1993, amb un títol ‘Nen famolenc i voltor’, que és una metàfora brutal sobre la gana que assola tants països on els voltors esperen, atacant per l’esquena, el nen que ja gairebé no es pot moure.

No obstant, d’altres venen a desenvolupar la posada en escena d’una decisió i en aquest cas els seus protagonistes volen ser en aquesta imatge, cobegen ser-hi, com seria el cas de la que van protagonitzar Tony Blair, George W. Bush i José María Aznar a les Açores quan van decidir envair l’Iraq amb les dramàtiques conseqüències que va tenir posteriorment aquesta invasió. Sobre aquesta imatge algun dels seus protagonistes va arribar a dir que «era la seva millor instantània i en la millor companyia» i, no obstant, la història ha demostrat que la decisió va ser desproporcionada, que la invasió no tenia justificació i el seu cost ha sigut molt elevat per a la pau, que cada dia està més infravalorada, com si viure en guerra fos l’únic destí possible.

Un altre cas molt diferent és quan una persona decideix no sortir en una fotografia i ho fa de manera premeditada i estudiada, com ha sigut la recent no aparició de Jorge Azcón en la fotografia que recollia el moment de la firma del conveni amb Vox per governar la Comunitat Autònoma d’Aragó, de la qual el popular Azcón serà el pròxim president gràcies a aquest acord, al qual no va acudir en la seva posada de llarg davant la societat i a través dels mitjans de comunicació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És curiós que es parli d’una foto tant per la presència com per l’absència i crec que, si Jorge Azcón hagués sabut tot el que la seva absència provocaria, s’hauria fet la foto, que al cap i a la fi no és més que la primera de moltes d’altres que no podrà esquivar.

Però ell o algú que és com el seu àlter ego va decidir que Azcón no havia de ser-hi i això ha evidenciat la incomoditat i, per què no, també destil·la cert menyspreu envers el que serà el seu soci, únic i preferent. I és que de vegades el que no hi és diu molt més i parla infinitament més clar i encara més quan es tracta d’una sobreactuació que era innecessària i del tot irreverent.