La relliscada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Mai soparàs sol
Cada vegada més restaurants i cafeteries prohibeixen asseure’s a les terrasses a clients que hi acudeixen sense companyia, i reserven els millors espais a parelles i grups
El club dels cors solitaris no té qui li doni menjar. La gentrificació gastronòmica ha arribat per quedar-se, un altre efecte indesitjable de la vida al parc temàtic. Molts veïns de Barcelona s’han queixat perquè els barris cèntrics, els seus, els neguen l’accés a una taula per sopar sense companyia. Passa als centres històrics de gairebé totes les ciutats, als eixamples freqüentats i a qualsevol altre lloc amb algun encant monetitzable. Les terrasses es reserven de facto a grups, preferiblement de turistes; la caixa, per damunt de tot. Malgrat que infinitat d’estudis de mercat assenyalen els ‘singles’ com una veta poblacional molt rendible per la despesa que genera, el sector de la restauració penalitza sense complexos els consumidors que no van en parella o directament en grup. El maltractament al client individual no és una cosa nova, però on abans se’l dissuadia enviant-lo a la taula situada al costat del lavabo o a la barra enfilat a un tamboret sense suport, ara directament se li veta l’accés. Pot ser que aquest comensal demani dos plats, postres i vi i generi un compte molt superior al dels quatre visitants que comparteixen tres tapes i una ampolla d’aigua, però millor no arriscar-se. Un conegut em va explicar fa anys que en un local de Palma es van negar a servir-li una paella perquè era per a dos, malgrat insistir a pagar les dues racions i menjar-se’n una. Desquadrava, no rendia.
No prendre una copa sol, ni només prendre una copa. Cafeteries abans amigables ara vesteixen les taules per dinar o sopar amb hores d’antelació per dissuadir qui desitja una consumició ràpida, col·loquen el cartellet de reservat i presenten un aspecte fantasmagòric –o exclusiu, depèn– la major part de la jornada. El xef Alex Dilling, famós pel seu restaurant londinenc amb dues estrelles Michelin, Hotel Café Royal, va enfurismar els britànics a l’equiparar pràcticament el preu del menú degustació per a un hoste únic (330 lliures) amb el d’una parella (175 cada un). La reacció va ser tal que va haver de recular i reservar dues taules a solitaris sense sobrecost. El mal reputacional, cap, ja que segons la seva oficina van continuar arribant munts de peticions per a desparellats. Deu ser que el públic del luxe entén més bé la importància de la rendibilitat.
Els clients no acompanyats són els nous pàries de l’hostaleria cada vegada més selectiva, emparada amb un dret d’admissió que dona molt de si. Igual que es permet rebutjar els nens als establiments ‘only adults’, una pràctica tant tolerada, i fins i tot aplaudida, com il·legal, es relega ara els solitaris, pobres perdedors. La seva causa resulta encara més difícil de reivindicar que la de la infància, ja que la Constitució recull el principi de no-discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social, però no al·ludeix expressament al nombre. Mentre els legisladors introdueixen la necessària protecció de les persones senars, potser algun eixerit podria crear una aplicació que reuneixi de manera instantània uns quants escampats que siguin per la mateixa zona per accedir a una cobejada taula, una espècie de lloc de cites a estovalles. No fa falta que es presentin, ni que es parlin mentre mengen, n’hi ha prou que formin una aliança puntual contra l’estigma de la soledat. La subscripció es finança amb l’estalvi en propines.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
