En els pròxims 45 anys
El cine sobreviurà si ho acorden empreses i espectadors
Les diferències entre el que volen les empreses que gestionen el sector i l’espectador estan complicant el futur del cine. De la seva entesa depèn, en gran manera, la seva supervivència
L’esdevenir recent de la indústria cinematogràfica ha estat ple de girs inesperats. La mínima alteració o la més profunda de les disrupcions no paren de traçar nous escenaris davant els quals és difícil reaccionar a temps. Avui el cine en pantalla gran i el que es veu des de casa estan en un moment delicat de la seva relació. Les diferències entre el que volen les empreses que gestionen el sector i l’espectador estan complicant el futur del cine. De la seva entesa depèn, en gran manera, la seva supervivència.
Les pel·lícules són productes caríssims que necessiten tres coses per guanyar diners (i recuperar allò invertit): el favor de l’audiència, diferents etapes d’explotació que estenguin la seva vida comercial i uns intermediaris (cines, televisions o plataformes) que gestionin el producte durant un temps. Així van funcionar les coses mentre la indústria va tenir la paella pel mànec a l’hora de decidir què, com, quan i per quant vèiem les pel·lícules. Tot va canviar amb internet. Aquest nou i prometedor sistema de transmissió de continguts va torpedinar el xiringuito econòmic, engolit pel furor del tot gratis que oferien els torrents d’internet. La sagnia que va provocar la pirateria va fer que la indústria no veiés sentit a buscar una alternativa legal capaç de recuperar aquest nou espectador digital, a qui donaven per perdut davant la gratuïtat, la immediatesa i la comoditat de veure contingut ‘online’.
Amb Netflix les coses van tornar a canviar. La companyia va girar la truita davant la mirada atònita d’un Hollywood que seguia en un profund estat d’escepticisme digital. Les plataformes van establir les bases d’un negoci en ‘streaming’ legal pel qual la gent semblava estar disposada a pagar, senzillament perquè era més còmode que piratejar. I, pel camí, van transformar els hàbits de consum, augmentant l’ànsia per tenir-ho tot a l’instant, sense esperes ni preus desorbitats.
Entretots
Els últims cinc anys, la bretxa entre el model tradicional d’explotació (el que gira entorn de la sala de cine, que té una finestra d’explotació exclusiva i exigeix el pagament per títol individual) i el model de les plataformes (el basat en una tarifa plana amb accés a tot el catàleg) no ha fet més que augmentar. Tot aquest caldo de cultiu, maridat amb una pandèmia, ha fet realitat el pitjor dels temors: es va acostumar l’espectador a la immediatesa i a la barra lliure de la subscripció a costa d’erosionar altres circuits de consum. Allà és on estem ara, davant una indústria que s’aferra desesperadament a les sales de cine com a motor econòmic de l’explotació cinematogràfica i un espectador a qui, tret de casos puntuals, no li suposa un problema esperar fins i tot que la pel·lícula arribi a la plataforma que té contractada.
Hollywood, de moment, s’aferra al model de les estrenes-esdeveniment, a aquests mastodonts com ‘Barbie’ que han portat la gent en massa a les sales. El que s’omet en el discurs és que aquesta política només suposa una veritable rendibilitat per als més grans i aniquila les possibilitats dels més petits d’arribar a les cartelleres. Sí, el cine ha recuperat les xifres de recaptació prepandèmia, però a costa de desempolsegar dos dels elements més problemàtics del model anterior: dependre dels superèxits i retardar l’arribada a plataformes. La gran pregunta és si a hores d’ara l’espectador està disposat a abandonar l’autopista de l’‘streaming’ per entrar sense més ni més en un camí omplert d’obstacles i esperes.
La supervivència del cine depèn que productors, distribuïdors, exhibidors i espectadors comprenguin que tots són necessaris en l’engranatge cinematogràfic i que sense el seu compromís tot està perdut. Sí, la millor manera de veure una pel·lícula és en pantalla gran, però segur que en aquesta premissa hi cap una mica de flexibilitat que permeti a l’espectador decidir si prefereix la butaca del cine o la plataforma des del sofà de casa. Perquè l’entesa sigui una realitat caldrà alguna concessió.
