Revolució 'gamer' Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La destarifada idea d’una dona jugant a videojocs

L’única diferència que ens separa entre els anys 80 i l’actualitat és el fet que tenim més visibilitat i que també, per què no, fem més soroll.

2
Es llegeix en minuts
La destarifada idea d’una dona jugant a videojocs

Hugo Ortuño

Dir que actualment estem en l’època daurada de les dones en el món dels videojocs és no ser conscient de la realitat. L’única diferència que ens separa entre els anys 80 i l’actualitat és el fet que tenim més visibilitat i que també, per què no, fem més soroll.

No sabria definir el primer moment en què vaig agafar el comandament de la MegaDrive per gaudir de l’eriçó blau Sonic, però sí recorde el meu entorn posant el crit al cel amb un: «Això no és per a tu, xiqueta». Era l’inici de curs de l’any 1996 i jo tenia 6 anys.

Ara bé, ¿podem dir que s’ha normalitzat la incursió de les dones en un sector masculinitzat tant a nivell professional com de consumidora? Clarament, sí. Però matisem-ho.

La cultura ‘geek’ i ‘gamer’ a partir dels 80 ha tingut una evolució interessant. Partint de la base que els ‘gamers’ eren un sector molt reduït, socialment apartat i destinat a un públic en concret: els homes. Cal dir que la dona hi era, sí, però més aviat a l’ombra.

La publicitat era clara: violència, esports i xiquets en la gran majoria dels casos. Un fet del qual no érem del tot conscients, sobretot de les portes que se’ns tancaven per aquesta segregació, que no només era a la indústria del videojoc. Danys col·laterals: cap o escasses dones en estudis i espais relacionats amb la tecnologia i els videojocs.

Els anys passen i la societat avança. Una lluita cap a un model més igualitari, un canvi en el públic objectiu del sector del videojoc però sempre amb el propòsit de guanyar nous consumidors. I amb això el naixement dels jocs per a xiquetes. El model de dona que reclama la societat adaptat al món tecnològic: simuladors i jocs de trencaclosques.

L’any 2007, vaig entrar en el món del rol multijugador ‘online’, on un altre tipus de masclisme es reforçava: l’assetjament i la discriminació. Podies ser aquell personatge femení hipersexualitat i ser focus d’aquells homes que et volien regalar or o escoltar la teua veu i recrear les seues millors fantasies. Aquell personatge amb rol de cures que no importava si eres bona o no, sinó que t’encarregares de cuidar l’equip perquè eixe era el teu paper... o directament et silenciaves per viure i jugar tranquil·la.

Els anys han modelat el tipus de masclisme i l’increment del paternalisme, que no erradicat malauradament. Uns fets que encara ens fan creure que no és un món per a nosaltres.

Ara ja no ens tanquen les portes, sinó que ens expliquen com hem de fer les coses i mostren el seu rebuig quan reclames el teu espai. I naix la necessitat de cercar comunitats sanes i segures (mixtes i no mixtes). Tot i que cada vegada n’hi ha més, cal dir que és difícil trobar grups que veritablement compleixin amb aquestes necessitats.

Notícies relacionades

D’altra banda, Twitch i YouTube ens han donat les eines necessàries (amb xicotets matisos) en un espai virtual on no hi ha límits per poder difondre els videojocs amb veu de dona i reforçar el nostre paper. I ara és el moment de visibilitzar i conèixer el que necessitem, referents tan en la creació de contingut com professionals de la indústria. Eixos espills on poder mirar-se i saber que no hem de callar en un espai que també ens pertany i on no ens hem de justificar per ser qui som.

Gràcies a totes les que ho feu possible.

Temes:

Masclisme