El secret de les ‘zones blaves’

El cert és que els habitants d’aquestes àrees tenen poc en comú entre ells, a part de dietes baixes en proteïnes animals i un exercici moderat i constant. Però això també es dona a molts altres llocs del món on els centenaris no són tan freqüents. Per aquest motiu, el concepte no està exempt de polèmica. Hi ha qui discuteix que realment existeixin territoris ben delimitats en els quals l’envelliment saludable sigui més comú. Però estadísticament no es poden negar les concentracions especialment altes de centenaris, que fan sospitar que alguna cosa passa.

Recentment he pogut visitar la 'zona blava' de Nicoya, convidat per l'Alicia and Yaya Initiative in Global Aging Research, conjuntament amb una delegació d’experts en geriatria de la Universitat de Maryland, Baltimore, i acompanyat per científics de la Universitat de Costa Rica. He tingut el plaer de parlar amb un grapat de centenaris que estan encantats de rebre visites d’estrangers curiosos que s’interessen per les seves arrugues. Quan els preguntes si volen viure més anys tots diuen que i tant que sí. I si els demanes que t’expliquin quin és el seu truc per estar tan bé, et diuen que no en tenen ni idea, que és cosa de Déu. Apart de les cames que ja no els tiren, si els preguntes com es troben, et responen, amb un somriure desdentegat, que força bé pels anys que tenen.

El més probable és que la raó d’aquesta longevitat exagerada que es veu en alguns territoris sigui multifactorial. No hi ha cap dieta màgica ni cap règim d’exercici que sapiguem que pugui produir uns efectes tan substancials, malgrat que aquests siguin els factors que més influeixen en la salut de la gent gran. No es tracta només de menjar certs aliments ni dur una vida frugal. Ni de la qualitat de l’aire, l’aigua o les verdures: mudar-se a una 'zona blava' no és garantia de viure més. És molt possible que ens trobem davant d’una casualitat afortunada: la conjunció d’una predisposició genètica particular que es veu activada per certs factors ambientals. Cap de les dues coses, per separat, seria suficient, però quan l’atzar les ajunta, es produeix aquesta màgia d’un envelliment no tan sols més lent, sinó pràcticament lliure de malalties, que és el que més interessa.

Això no vol dir que aquests beneficis no es puguin trasplantar a altres parts del globus, sinó simplement que el seu secret serà més difícil de desxifrar. Una de les dades que recolzaria aquesta idea de la conjunció de factors és que les suposades 'zones blaves' no son estàtiques. A mesura que van morint els centenaris, l’efecte es dilueix, potser perquè la combinació genètica que han passat als fills ja no és ben bé la mateixa que tan bé els ha funcionat. L’àrea de Nicoya, per exemple, s’està encongint i, a la vegada, traslladant cap al nord.

S’ha dut a terme ja molta recerca amb aquests centenaris, però encara en cal més per arribar al fons de la qüestió. Els avenços espectaculars que es veuen en el camp de la biologia de l’envelliment fan que cada any es puguin aplicar noves tècniques i coneixements que ens haurien de permetre, finalment, resoldre l’enigma.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El més bonic serà que, si ho aconseguim, haurà sigut realment una feina d’equip que inclourà científics de països on la recerca és més puntera i grups locals, que son els qui coneixen millor el terreny, atacant el problema des de tots els angles possibles. Perquè els grans reptes de la biologia ja no els pot solucionar un científic sol amb el seu microscopi, com en els gloriosos temps de Ramón y Cajal, ni tan sols un equip de paracaigudistes (el malnom que reben els científics que arriben a un territori, n’extreuen el que poden a esquenes dels experts locals, i se’n tornen a casa), que ha sigut la tàctica imperant durant dècades.

Més enllà del màrqueting, el concepte de ‘zona blava’ ens alerta que la longevitat humana és mal·leable. I complicadíssima d’entendre. Precisament per això és tan fascinant investigar-la.