‘Cras credo, hodie nihil’

Sembla que la frase del titular és obra del gran erudit romà Marc Terenci Varró, que sembla que la va encunyar al segle I aC per deixar clar que, si no hi ha confiança, hi ha d’haver fets. És el famós «hoy no se fía, mañana sí» que el president Puigdemont ha convertit en axioma de la seva negociació amb el PSOE. I ha estat un principi tan fonamental que ha deixat a l’aire l’acord per a la Mesa del Congrés fins al darrer minut. Puigdemont havia demanat fets «comprovables», explicitada la total desconfiança amb els socialistes, i el PSOE es resistia a signar un document oficial. Finalment, a les vuit del matí, a poc de començar la votació, el ministre José Manuel Albares ha entrat al Registre del Consell de la Unió Europea la petició del Regne d’Espanya perquè la llengua catalana, basca i gallega siguin oficials a la UE, i s’ha compromès que es tramiti en el ple del Consell d’Afers Generals que es farà el 19 de setembre. La còpia del document segellat ha arribat a Waterloo minuts després.

És així com, gràcies a l’«hoy no se fía» de Puigdemont, s’impedia una nova estafa socialista amb el català i s’aconseguia una fita històrica del catalanisme polític. Atès que la petició l’haurà de complir el president de la UE, que serà Pedro Sánchez, i que s’haurà de fer abans de la investidura, sembla que l’acord està blindat. Després de dècades de reivindicacions i promeses incomplertes, un simple pacte per la Mesa del Congrés, sense cap vinculació a la investidura, ni pressupostos, ha tingut èxit. I aquest èxit l’ha aconseguit l’independentisme ‘no surrender’ de Puigdemont, és a dir, aquell que ha sabut resistir i no s’ha deixat seduir per promeses vàcues. En aquest sentit, és evident que aquest triomf és una sonora bufetada al possibilisme servil d’ERC, que, tot i tenir la clau de la investidura i els pressupostos, mai no ha aconseguit res substancial per a Catalunya. Sens dubte, i més que mai, resistir és vèncer.

¿Quines són les claus d’aquest èxit de Junts? La primera ha estat la intel·ligència en les formes de negociació. Puigdemont ha fet servir el silenci, ha deixat clara la desconfiança amb l’interlocutor i ha plantejat l’acord en termes de contracte oficial, i no perdut en paraules. La segona, no ha plantejat la negociació a l’estil del «qué hay de lo mío», no ha demanat presidències de comissions, ni un lloc a la Mesa, ni res que no fos, estrictament, un acord polític. És a dir, no ha pactat la pagueta, sinó un dret fonamental per a Catalunya. I, com a colofó d’enorme importància, aquest acord només serveix per a constituir la Mesa, no té cap valor premonitori i no significa un pacte previ per a la investidura. Tot el que ha de venir ha de ser un camí que cal recórrer de bell nou, i sempre en aquests mateixos termes: segellat amb documents oficials i sobre conceptes polítics que afecten els drets de Catalunya. És a dir, Puigdemont ha ensenyat les dents i ha deixat clar, fins a les darreres conseqüències, que els socialistes no tenen crèdit: a Waterloo avui no es fia.

Notícies relacionades

El català, Pegasus, el procés i el 17-A: ¿què ha pactat el PSOE amb ERC i Junts?

Junts arriba a un principi d’acord amb el PSOE per a la Mesa del Congrés

Però, la cosa no acaba aquí, perquè a l’acord històric pel català com a llengua oficial a Europa hi cal sumar dos acords més: l’ús del català al Congrés, que es farà servir des del primer minut, amb Francina Armengol de presidenta. No sembla que això, a hores d’ara, sigui discutible i, de ben segur, no es repetirà la vergonya de Meritxell Batet al prohibir el català als nostres diputats. També, aquí, el paradigma lingüístic canvia. I el segon acord, la creació d’una comissió d’investigació dels atemptats del 17A, la qual cosa té una dimensió enorme per a la ciutadania de Catalunya, indignada per l’opacitat amb què l’Estat ha amagat la lletra menuda de l’atemptat. No deixa de ser simbòlic i molt sensible per a les víctimes (penso en tu, estimat Javier Martínez) que el mateix dia de l’aniversari de la tragèdia es prengui aquesta decisió.

En definitiva, Puigdemont i el seu partit, Junts, han demostrat una solvència negociadora fins ara no vista. Només es tractava de resistir, exigir compromisos tancats, no deixar-se seduir i pactar drets fonamentals. I, de sobte, un acord històric sobre el català que no s’havia aconseguit en gairebé quaranta anys s’assoleix per una simple Mesa del Congrés. ¡Quina cara els deu haver quedat als que deien que resistir era caure en la irrellevància!