L’Estat Judicial Espanyol (3) Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
De Meritxell Batet a Francina Armengol
L’expulsió del diputat Alberto Rodríguez instigada per Manuel Marchena ofereix algunes lliçons sobre judicialització de la política i politització de la justícia
A l’anunciar dimecres passat, dia 15 d’agost, la candidatura de Francina Armengol per a la presidència del Congrés dels Diputats, avançada per El Periódico de Catalunya el dilluns 13, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) concloïa amb aquestes línies: «Estem convençuts que Francina Armengol representarà el nostre país, com a tercera autoritat de l’Estat, amb la màxima solvència, igual que va fer la seva antecessora en el càrrec, Meritxell Batet».
Aquesta declaració –podria dir-se més de desgreuge que de respecte– buscava reparar el fet que el PSOE –és a dir, Pedro Sánchez– no repetia la proposta de convertir Batet en presidenta del Congrés dels Diputats a la XVena legislatura.
Hi ha raons personals, com certament ha invocat Batet en la comunicació amb els mitjans sense citar-les (és parella de Juan Carlos Campo, magistrat del Tribunal Constitucional que s’ha d’abstenir en qüestions com, per exemple, recursos d’empara parlamentaris com el d’Alberto Rodríguez) i hi ha raons polítiques. I totes dues s’entremesclen. La part rellevant és que enclouen una de les lliçons més importants sobre com ha estat operant el que he anomenat l’Estat Judicial Espanyol, una fórmula que he pres del jurista alemany Bernd Rüthers.
¿Per què?
Perquè en el cas d’Alberto Rodríguez, el diputat expulsat per Batet –després que ella va mantenir consultes amb el president del tribunal que el va condemnar, al seu torn president de la Sala Segona, Manuel Marchena– l’octubre del 2021, es concentra un cas rodó de judicialització de la política. En aquest cas la presidenta del Congrés es posa en comunicació amb el president de la Sala Segona del Suprem i el president de la Sala Segona, al seu torn, l’orienta mentre nega la seva funció d’«assessorar altres òrgans constitucionals sobre els termes d’execució d’una sentència ja ferma».
El resultat: Rodríguez, condemnat a una multa de 540 euros, a pena accessòria d’inhabilitació de 45 dies, va ser expulsat per tot el període que faltava de la legislatura.
El que se li demanava a Batet, cosa que va donar lloc a la seva consulta posterior, és que digués en quina data començava a complir-se la pena d’inhabilitació per computar els 45 dies. Si en aquell període, per exemple, es convocaven eleccions, Rodríguez no podria presentar-se per estar inhabilitat, durant aquell període precís, per al sufragi passiu.
En joc hi havia l’article 23 de la Constitució, el que se sol dir el ius in officium o acompliment de les funcions del diputat en seu parlamentària, una activitat vinculada al dret dels ciutadans a participar en política, que es porta a terme per mitjà de representants lliurement elegits.
Batet tenia davant seu Marchena, però al darrere, a la mesa del Congrés, la política i professora de dret constitucional catalana sentia a les reunions que van tenir lloc del 20 al 22 d’octubre del 2021, l’alè al coll del vicepresident quart del Congrés, el diputat de Vox, Ignacio Gil Lázaro. Mentre a les xarxes socials Vox advertia Batet que, si no expulsava Rodríguez, corria el risc de l’expresidenta del Parlament català, Carme Forcadell, de patir una querella per desobediència a la Sala Segona del Suprem, Gil Lázaro l’apressava a privar Rodríguez del seu escó sense més pèrdua de temps. I això va passar el 22 d’octubre, després de la seva comunicació amb Marchena. Batet es va mostrar incapacitada per defensar l’article 23 de la Constitució i va privar 64.000 electors de la seva representació política. Es diu aviat.
Si Batet va representar la judicialització de la política, per dir-ho d’alguna manera, Marchena va completar el cercle amb la politització de la justícia, a l’instigar una expulsió en l’ambient descrit, sense aparèixer com l’autèntic instigador. Enlloc consta que ell va demanar l’expulsió de Rodríguez, només queda el document adreçat a Batet en què se sol·licitava la data del començament de la inhabilitació.
La defensa de l’article 23 passava per exactament això: enviar la data sol·licitada, computar els 45 dies d’inhabilitació i mantenir l’escó de Rodríguez. Batet no havia d’interpretar. I si se sentia insegura, podria enviar l’assumpte a la Comissió de l’Estatut dels Diputats, com va proposar el secretari de la mesa, Gerardo Pisarello, i com, segons ha sabut EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, sosté l’esborrany de ponència de la magistrada María Luisa Balaguer, a càrrec del recurs d’empara parlamentari pendent de resoldre la pròxima tardor.
La connexió canària
No va ser, en tot cas, l’única politització de la justícia representada per Marchena. I ves per on, hi ha la connexió canària, també amb una diputada per les Canàries, la magistrada María Victoria Vicky Rosell el 2016. Marchena, canari, va recolzar l’admissió d’una querella contra ella presentada pel llavors ministre-candidat José Manuel Soria contra ella. Sol·licitat l’informe preceptiu de la Fiscalia del Suprem, els fiscals es van oposar a admetre-la a tràmit. Però Marchena, la relació personal del qual amb l’advocat de Sòria, l’exfiscal Eligio Hernández, era de tots coneguda, va decidir l’admissió basant-se en fets que no eren, per dir-ho així, troncals en la querella, sinó en altres presumptes irregularitats relacionades amb una altra causa.
Per la seva part Vicky Rosell, percebuda per l’Estat Judicial Espanyol com una perillosa enemiga –cal veure el mal tràngol de Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder General (CGPJ) quan va comparèixer en la comissió de justícia del Congrés el 29 d’abril del 2016– va haver de renunciar al seu escó a l’ésser imputada pel Suprem, en compliment del codi ètic de Podem.
Marchena dirà, més endavant, en una trobada amb Rosell: «Vicky, t’asseguro que em van enganyar». Així de fàcil.
Tot i això, a mesura que la dreta judicial i mediàtica –un sindicat que res ha d’envejar al del «crim» dels anys noranta ja autodenunciat per l’exdirector de l’Abc Luis María Anson– entreveu la caiguda del «sanchisme», els moviments són més transparents.
Això va passar amb l’informe no vinculant sobre els indults dels dirigents independentistes que la Sala Segona, dirigida per Marchena, va elevar al Govern el maig del 2021.
«La Sala –deia– coincideix amb la idea que la finalitat de l’article 102 de la Constitució no és cap altra que impedir mesures d’autoindult».
La canonada contra el Govern de Pedro Sánchez era evident. I va voler dir-ho ben clar, no només per a iniciats. Afegia: «Des de la singular perspectiva que ofereix el present cas en el qual alguns dels que aspiren al benefici del dret de gràcia són precisament líders polítics dels partits que, ara com ara, garanteixen l’estabilitat del Govern cridat a l’exercici del dret de gràcia».
És a dir: indultes Oriol Junqueras perquè altrament deixes de ser president del Govern. I, al cap d’un temps, l’informe advertia a tall d’espasa de Dàmocles implícitament que no corresponia a la Sala Segona una eventual revisió dels indults. Això és: tocaria a la Sala Tercera del contenciós-administratiu del Suprem resoldre un eventual recurs –de Vox, per exemple– per anul·lar els indults.
Marchena no pretenia mostrar ni el més petit indici de neutralitat, tot i que sigui per imatge, i es va orientar a un enfrontament directe i deliberat amb el govern de Sánchez. I, tot cal dir-ho, malgrat que segons ha dit el magistrat, Sánchez el va convidar a la Moncloa després del fracàs del seu nomenament, el novembre del 2018, per demanar-li que acceptés ser candidat a president del Tribunal Suprem i Consell General del Poder Judicial.
Notícies relacionadesLes maniobres no descansen. L’últim intent conegut ha sigut el cop de mà per la porta de la sala de vacances del Tribunal Constitucional dels magistrats Concepció Espejel i César Tolosa en l’operació fallida contra Sánchez, ves per on, relacionat amb les negociacions amb Junts i Carles Puigdemont sobre la presidència del Congrés i la investidura.
