L’energia d’aquí a 2050

Ser futuròleg és errar segur. Per això, per predir alguna cosa sobre el futur cal anar a buscar en l’evolució de la història recent i entreveure les tendències que s’hi troben.

En el món de l’energia sabem unes quantes coses que són punt de partida. La primera és que el canvi climàtic ens obliga a substituir les energies fòssils per altres sense carboni. La segona és que l’economia mundial dona signes d’haver esgotat el model basat en la generació contínua i massiva de deute. Ambdues senyals ens condueixen a la necessitat d’adoptar tecnologies disruptores, amb desenvolupament exponencial, que permetin que hi hagi una millora de la productivitat important, essencial per mantenir l’Estat del benestar assolit fins avui. Aquestes tecnologies són la implantació d’energies renovables, la mobilitat elèctrica autònoma de flota, la rehabilitació d’habitatges i edificis residencials amb bomba de calor, la intel·ligència artificial, i la proteïna artificial de fermentació de precisió.

Aquestes inversions ens poden conduir a un nou model econòmic sempre que evitem 'l’efecte Jevons' que diu que, encara que la tecnologia permeti un estalvi, la seva aplicació massiva pot anar en sentit contrari. Per això cal que al desplegament de les tecnologies disruptores l’acompanyin mesures fiscals per frenar l’augment de la demanda de l’economia derivada d’elles. La més efectiva és un canvi de l’IVA, que penalitza el que la intel·ligència sap fer, per un impost que castigui les matèries primeres, des del CO₂ fins l’aigua, passant pels minerals i els vegetals. Al mateix temps, caldrà actuar sobre el consum, per exemple eliminant la targeta de crèdit, deixant la de dèbit, i frenant el crèdit al consum. Amb tot aquest desplegament és possible arribar al 2050 amb una economia descarbonitzada, però al preu d’un creixement molt feble de l’economia, amb anys de creixement zero, tot i que al final de la transició energètica es pugui arribar a un creixement sostingut baix.

Suprimir la producció de gasolines, bona part del plàstic, una part important de cotxes, la generació elèctrica nuclear i amb gas natural, l’encariment de viatjar en avió pel combustible, les pèrdues al sector primari, la transformació de molts serveis per la IA, ens porta a pensar que ens trobem davant una revolució econòmica que haurà de resoldre com ens repartim el treball i com vivim amb menys recursos.

Això pot ser un escenari impossible pels més joves però, els que als anys 1970 érem adolescents, sabem que es pot viure amb molt menys i continuar sent feliços, substituint la dopamina que genera la compra compulsiva, per la serotonina de ser respectat en un grup d’amics i pels veïns d’on vius. Tot fa pensar que es complirà una frase que va fer J. M. Keynes en una conferència a Madrid, el 1930, quan va predir que al 2030 la humanitat hauria de treballar menys per mantenir el benestar.

El repte és arribar fins aquí. Amb una societat que ha arribat a tenir un benestar marginal, que ja no accepta cap cost més, ni esforç, ni modificacions de paisatge, ni canvi conductual, és molt difícil fer-li entendre que la sostenibilitat és la nova religió, que cal que compri només l’imprescindible, que sigui proactiu en la societat, que deixi de viatjar lluny a canvi d’estar amb amics...

Notícies relacionades

L’energia solar es converteix en la primera font de generació elèctrica d’Espanya per primera vegada

L’auge renovable dispara la demanda de minerals crítics i amenaça amb noves dependències

Repartir ocupació, donar nova formació als que canvien de feina i obtenir un habitatge assequible inferior als 400 €/mes, haurien de ser els nous reptes d’una administració que veurà caure el pressupost i haurà de mantenir el que és imprescindible en l’Estat del benestar: sanitat, ensenyament, atenció a la gent gran i ordre públic.

Els senyals que mostren que l’economia està acabant el model de l’escola de Chicago, tal com ho havia fet el keynesianisme al 1970, semblen clars. La transició energètica els accelerarà i el ritme exponencial de les tecnologies disruptores faran la feina, com una ona que ens passa per sobre si no som capaços d’adaptar-nos a la nova situació i anticipar alguna solució.