L’eufòria cefalòpoda de Rubiales Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La morrejada
El «petó robat» només té gràcia en els ‘revival de pel·lícules clàssiques, però en la realitat és el que és: un acte de domini masclista.
El dolor que amaga la gran gesta de la dona en el futbol espanyolEl dolor que amaga la gran gesta de la dona en el futbol espanyol, per Francisco Cabezas
Reien, ens menyspreaven, però van crear un huracàReien, ens menyspreaven, però van crear un huracà, per Marta Corredera
La gran Brigitta Lamoure ho ha resumit en una piulada oportuna: "Quan ni tan sols baixava a entregar-los les medalles i ara les grapeja". En una sola frase, doncs, ha deixat retratat el totpoderós –i astronòmicament ben pagat– Luis Rubiales, president de la Federació Espanyola de Futbol, en el doble àmbit de vergonya: la morrejada que es permet a una jugadora, en un gest masclista exercit des d’una posició de poder; i la histriònica eufòria que ha mostrat després de la victòria –algú a X deia que semblava un borratxo de bar a les cinc de la matinada–, quan fins ara la Federació tenia completament abandonat el futbol femení.
Només cal recordar els escàndols recents, des de la protesta de les jugadores el 2015, que varen aconseguir fer dimitir el seleccionador per les vexacions, abusos i homofòbia –«necesitáis un macho», els etzibava–, fins a la rebel·lió del 2019, quan varen paralitzar amb una vaga el futbol femení. D’aquella revolta en van sorgir el dret a quedar-se embarassades sense ser expulsades, tenir dret a vacances, atur i prestació en cas de lesió, i un salari mínim de 16.000 euros bruts. La més recent és la protesta del 2022, quan varen iniciar un motí contra el seleccionador per «una situació insostenible a nivell de salut mental». El president Rubiales va donar suport al seleccionador i va assenyalar les jugadores que havien encapçalat la protesta. Les que es varen mantenir fermes en la lluita, van ser expulsades del mundial i no han pogut jugar la final. És a dir, aquest mateix personatge que ara les grapeja i morreja, va castigar severament les jugadores que lluitaven per la seva dignitat professional.
Aquest és el fet: el futbol femení ha estat tractat com una rèmora a llom del tauró masculí, tolerat més que respectat, i en tots els casos considerablement abandonat. Com deia un comentarista esportiu, només s’ha salvat gràcies a la persistència dels clubs, sobretot el Barça, i no a la Federació. I tanmateix, ara que amb un enorme esforç i molta solitud han aconseguit un gran èxit, els Rubiales de torn s’apunten al triomf com cavalls enfollits, magreigs i morreigs inclosos. És la famosa idea que la victòria té molts pares i la derrota és òrfena, només que en aquest cas, el pare que se n’apropia eleva la hipocresia a categoria còsmica. Altrament, res no és sorprenent en un personatge que ja va protagonitzar l’escàndol de la Supercopa d’Aràbia, gràcies a la qual s’assegurava un percentatge milionari que hauria d'haver anat a parar a la seva butxaca. I, per afegir, està denunciat a la fiscalia per una orgia «pel pagament d’una festa privada en la qual va convidar 10 noies joves amb targetes de la RFEF».
Notícies relacionadesPer cert, dins del festival de la hipocresia, un esment a la protagonitzada per la reina Letícia, que ara se salta el protocol i agafa la copa com si fos una jugadora, i a la Copa de la Reina (és a dir, la seva pròpia copa) ni va anar a entregar el trofeu a les jugadores de l'Atlético de Madrid enguany ni ho va fer amb les del Barça el 2022. Clar que en aquest cas molts catalans li devien agrair el menyspreu...
Però si l’apropiació del triomf és una vergonya considerable, l’eufòria cefalòpoda del personatge amb les noies, morreig inclòs, literalment fa fàstic. «No m'ha agradat. ¿Però què hi faig jo?», ha dit la jugadora Jenni Hermoso, que després ha fet unes declaracions traient ferro, no endebades Rubiales és el seu cap màxim. I a partir d’aquí, la major part de la premsa espanyola intentant reduir el gest masclista a simple categoria afectuosa. Ho denunciava en un tuit el periodista Fonsi Loaiza: «La premsa internacional porta en portada el masclisme de Rubiales, president de la FE amb un sou de 1.875 euros al dia. Mentre a Espanya estan esborrant a les xarxes el vídeo i els mitjans de comunicació segueixen blanquejant-lo». Blanquejant-lo o normalitzant-lo, que és la pitjor forma de blanquejament perquè aleshores, com ha denunciat Irene Montero, es converteix en una simple «cosa que passa» el que és un acte de violència sexual. ¿O no és violència etzibar un morreig a una dona, sense el seu consentiment? I, a sobre, amb l’afegit de fer-ho des d’una posició de poder inequívoca. El «petó robat» només té gràcia en els ‘revival’ de pel·lícules clàssiques, però en la realitat és el que és: un acte de domini masclista.
