No, aquest petó no és ni «natural» ni «normal»

El campionat del món de futbol aconseguit aquest diumenge a Austràlia per la selecció femenina va ser molt més que una victòria sobre la gespa. Les jugadores espanyoles van enterrar amb la seva exhibició d’orgull dècades de menyspreu cap a les esportistes. A les escoles, en les famílies, als camps de barri i en els estaments esportius com la mateixa Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) han hagut de passar molts anys, primer d’haver de callar, i després de reivindicar en veu alta, fins i tot arribar a la fita de Sydney. El món del futbol ha portat aquest procés a una nova dimensió, i la RFEF ha recolzat la selecció femenina en aquesta competició amb recursos amb què mai havia comptat. Però també ha d’assumir de forma autocrítica que ha arribat a aquest punt arrossegant els peus, quan en altres esports (el tennis, l’atletisme...) la normalització de la presència femenina li portava anys d’avantatge.

Aquest dia que hauria d’haver sigut únicament una celebració ha quedat entelat pel comportament del president de la RFEF durant la celebració de la victòria. El seu afany de protagonisme després de la victòria sobre Austràlia i el seu forçadíssim petó a una de les jugadores, que vulnera els mateixos codis contra l’assetjament sexista de l’entitat que presideix, no van ser una altra cosa que una actitud abusiva d’algú en una posició de poder respecte als seus subordinats. Exhibint una falta de compostura per part de qui ostentava una representació institucional. Amb la insistència de destacar el paper de Jorge Vilda o amb el gest de subjectar-se els testicles mirant al camp des de la llotja, semblava per moments més una celebració, declinada en masculí, de la victòria dels alts càrrecs de la federació respecte a les jugadores que van gosar aixecar la veu que un reconeixement de les campiones.  

Que l’actitud del president de la Federació Espanyola de Futbol hagi sigut objecte de crítiques generalitzades i de retret des del mateix Govern espanyol, fins al punt que s’ha vist en la necessitat («no em queda més remei», ha dit al dir que «segurament» ho havia de fer) de demanar disculpes hores després, és un segon triomf, més enllà de l’esportiu. Demostra que les coses estan canviant, i per a bé, en l’esport i en la societat espanyola. Però les excuses de Rubiales han sigut insuficients i titubejants. Hauria d’assumir, amb tota seguretat, el seu propi error i no només disculpar-se davant «la gent que s’hagi sentit ferida». La seva rectificació de mala gana, a més, només ha arribat després d’una primera rèplica en calent que va ser tan insultant cap als que el van criticar com ho va ser la seva vergonyosa actitud a Sydney. I des d’àmbits del periodisme esportiu que representen més el passat que el futur encara se l’ha disculpat o aclamat. Una suma de motius per entendre quant de camí queda encara per recórrer.

El president de la Federació ha vingut a concloure que prefereix que ens quedem amb la gesta esportiva de la selecció femenina que amb aquesta polèmica. Sí que podem quedar-nos amb una cosa positiva del que ha passat: després de la vergonya pública, nacional i internacional, en el futur ni l’actual president de la RFEF, ni qui el pugui succeir vist que encara li costa acceptar el seu comportament inadequat, podrà tornar a actuar pensant, com pel que sembla que continua opinant Rubiales, que una escena com la viscuda a Sydney és una cosa «natural» i «normal».