Toca convertir dificultats en oportunitats

El 17 d’agost es van constituir les Corts de la 15a legislatura amb tota normalitat. Per primera vegada, entre els 350 diputats, la meitat són dones. La mitjana d’edat és una mica superior a l’anterior i la meitat repeteixen com a parlamentaris. I, tot i que hi ha tants grups polítics que no és possible governar sense posar-se d’acord uns quants, el nombre total de formacions polítiques és inferior al de l’anterior legislatura. 

Espanya és un Estat democràtic de dret i el Parlament representa la totalitat dels ciutadans d’aquest país. Afortunadament, no hi ha una sola manera d’entendre la política, ni el territori, ni la llengua ni, òbviament, la identitat. Per això, per la seva diversitat, el Parlament ens representa a tots. Per això, quan els ciutadans elegeixen, toca als polítics arribar a acords per governar i estirar el carro, i algú ha d’exercir el lideratge, buscant el màxim comú denominador que ens uneix. Per això, no valen excuses de mal perdedor ni esquinçaments de vestidures davant la composició plural dels representants polítics. No hi ha pensament únic que pugui representar un país de més de 46 milions d’habitants, i cap partit es pot arrogar la representació d’Espanya sense empobrir la riquesa de les seves opcions de sensibilitat i pensament. 

Com a federalista pragmàtica que soc, estic convençuda que el millor que podem oferir per governar aquesta Espanya diversa, en gent i paisatges, és un Estat federal. Per això, en la constitució del Parlament em va agradar la música que vaig escoltar. Primer, Cristina Narbona, com a presidenta de la mesa d’edat, ens va sorprendre amb un discurs en el qual instava a l’entesa i al diàleg. Posteriorment, l’elecció per majoria absoluta de Francina Armengol deixava clar que la majoria dels partits van saber posar-se d’acord per a l’elecció de la Mesa. Armengol, declarada federalista, que he de felicitar i a la qual li he de desitjar que pugui exercir la seva tasca amb un parlament propositiu i respectuós amb la pluralitat, va començar bé: va ressaltar els valors i la cultura federal, la concòrdia i l’entesa, i va establir les bases del que serà la seva presidència, començant per la voluntat de normalització de les llengües cooficials i acceptant les diferents maneres de prometre o jurar la Constitució, tal com ja havia reconegut el TC en la seva última sentència. Em va semblar un bon inici, perquè, més enllà del teatre i de la necessitat de marcar territori, aquesta és la nostra Espanya, la de la diversitat. 

La normalitat en la constitució de la Mesa demostra que l’entesa, tot i que complicada, és possible. Si la investidura de Pedro Sánchez es fa realitat, el territorial tindrà un pes important a causa de l’automarginació a la qual s’han sotmès els partits de dretes, al plantejar una oposició i una campanya electoral basant-se en la negació de legitimitat, l’enfrontament i la desqualificació de l’adversari. El PP, escorat a l’extrema dreta, ha perdut la seva centralitat i sentit d’Estat, i ha oblidat que els espanyols som plurals i poc propensos al pensament únic. Sentir-se molt espanyol i no acceptar Espanya en la seva diversitat és un oxímoron. El PP, si vol governar Espanya, haurà d’aprendre a construir-la amb la resta de la cambra, tal com fan la resta dels partits. D’entrada, amb una mica de bona disposició.

Això no és res nou; la nostra democràcia va sorgir d’una entesa generosa entre diferents forces, de dretes i d’esquerres, i de concepcions d’Espanya centralistes i plurinacionals. La nostra Constitució, tot i que no es definís com a federal, va sorgir dels valors del federalisme: descentralització administrativa, acceptació de les diferents maneres de pensar, de la negociació, de l’acord i del sentit de lleialtat institucional. I la nostra democràcia ha crescut amb els pactes per governar dels partits majoritaris (PSOE i PP) amb els partits nacionalistes de les diferents CCAA, especialment bascos i catalans.

Al meu parer, l’actual Parlament obre una legislatura complexa que requerirà molta cintura política, però també obre una finestra d’oportunitats si va més enllà de les reivindicacions purament tàctiques dels partits independentistes i existeix la voluntat de construir col·lectivament. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Més enllà d’una possible amnistia i de peticions per arreglar situacions personals complicades, en les quals alguns actors s’hagin ficat per pròpia voluntat, fa falta una mirada llarga que miri al país en el seu conjunt i en la seva trajectòria històrica. Arribats al final de la descentralització que permet la nostra Constitució, el repte en aquesta legislatura és obrir una segona etapa de l’Estat de les autonomies, corregir les seves disfuncions per enfortir-la i aproximar-la al model federal. Res d’això es pot aconseguir sense el concurs de tots i és això el que ara toca negociar. Hem començat bé, amb la normalització al Parlament de les llengües cooficials reconegudes en la Constitució. Els passos següents són clars: finançament, millor definició de les competències, col·laboració de les CCAA en la governabilitat, redefinició del Senat... No s’ha de dir que tant el castellà com la resta de les llengües són patrimoni col·lectiu, la seva normalització és una responsabilitat de tots i no pot quedar en mans únicament dels respectius territoris. No estaria de més que hi hagués en l’ensenyament obligatori de tot Espanya una assignatura d’introducció a les llengües cooficials i una espècie d’Erasmus d’intercanvi d’alumnes entre diferents CCAA. En conclusió, entendre les llengües espanyoles com el que són: fonts de riquesa cultural, mecanismes de comunicació i entesa i patrimoni de tots els espanyols. 

Sense pressa, però sense pausa, cal anar avançant cap a l’Estat federal, cap a un Estat que ens inclogui a tots i ens organitzi millor. Federar és aprendre a reconèixer-nos, a escoltar-nos, a estimar-nos, a respectar-nos per resoldre els problemes que ens afecten a tots i construir junts cada dia –amb el concurs de les visions particulars– un futur de progrés, llibertat i concòrdia. Aquesta és l’Espanya més unida, la que sens dubte ens representa millor a tots. El repte és gran, però anteriorment altres reptes que semblaven impossibles ja els hem sabut superar. Per avançar, no permetem que els aspectes particulars ens enredin, no permetem que els arbres ens impedeixin veure el magnífic bosc que ja tenim al davant.