Els estats no són patrimoni de ningú

Aquesta visió patrimonial es va mantenir durant moltíssim temps. De fet, bona part de les nostres tensions territorials actuals provenen directament d’aquesta visió que redueix els països a parcel·les. D’aquesta manera, els països defensen els seus límits com poden i, malgrat els esforços polítics perquè es respecti la integritat dels estats, no s’aconsegueixen evitar guerres com la d’Ucraïna. 

Caldria no oblidar que, com recorden els primatòlegs, el territori és un dels principals motius de desacord entre ximpanzés, tot i que sense un autèntic valor de riquesa natural del terreny, que és el que sol acompanyar les nostres guerres. Però precisament constatar que en això ens assemblem tantíssim a un simi, potser hauria de portar a dissuadir moltes persones de discutir, insisteixo que de manera patrimonial, sobre els territoris. I potser evolucionar cap a una lògica en la qual l’amo d’un territori ja no sigui qui aconsegueixi defensar-lo d’agressions exteriors, sinó qui pacíficament hi visqui. La terra no és de ningú, sinó de tots, i el fet que establim sistemes d’administració per garantir els serveis i el benestar de la població –això és un estat–, no ens hauria de fer pensar que el país d’on som originaris és el nostre hort.

No obstant, la visió patrimonial és majoritària. La defensen amb agressiva vehemència els que parlen de «trencar Espanya», com si un país fos un territori immutable. Una parcel·la, insisteixo. El mateix judici mereixen els que reclamen territoris perquè en el passat el seu antic sobirà va posseir també aquestes terres, o hi van viure persones de la seva cultura o parlen la mateixa llengua. Tot és fruit d’aquesta visió patrimonial, que no entén que un estat no és res més que una organització administrativa, i no un terreny sagrat. De fet, vincular la religió a la terra no és res més que una altra manera –especialment basta– de mantenir aquesta visió patrimonial.

Notícies relacionades

Ayuso marca el límit de les negociacions del PP amb Junts

Twitter era una cerveseria de Múnic

Un altre mètode consisteix a defensar la integritat territorial dels estats com un valor en si mateix, desvinculat de l’únic que seria realment important: que els territoris no rebin agressions externes. Amb la mateixa intenció només patrimonial s’evoquen amb nostàlgia alguns ‘imperis’. I és que sempre que algú defensa un ‘imperi’, ho fa amb memòria selectiva. A Europa són populars l’imperi romà i grec, i no precisament tan el persa i l’otomà. Què es pot dir de l’imperi rus, en aquests moments... I és que, quan es lloa la memòria d’aquests imperis, es pensa sobretot en la pròpia cultura, o bé en un imperi llunyà que mai va agredir el territori propi. Costa representar-se que, en aquests moments, a Europa podríem estar parlant majoritàriament dialectes del persa antic, i no del llatí. Els imperis no van ser mai entitats democràtiques, per molt que alguns donessin més llibertat de gestió als territoris. Quan se n’evoquen les glòries passades no es pensa en termes de llibertat, sinó d’una imposició cultural amb què se simpatitza d’una manera o d’una altra. 

Potser ja seria hora de pensar en els estats com a estructures que han de ser intrínsecament democràtiques, sense que es converteixin mai en presons de pobles. Cap població de cap territori, per petit que sigui, ha de pertànyer forçosament a cap estat. Tot hauria de dependre de la capacitat d’autosuficiència i de la qualitat democràtica. Amb aquestes bases seria més senzill crear estats més grans amb poblacions voluntàriament adherides. És a dir, amb poblacions satisfetes.