El Rei i la falta de costum

Felip VI, doncs, ha actuat bé. No estic tan segur que ho hagi fet la Casa del Rei amb el comunicat en el qual s’informava de la proposta del senyor Núñez Feijóo. És lloable la voluntat de transparència, exposant les raons de la seva decisió. No obstant, entre aquestes n’apareix una que em sembla equivocada. Després de recordar que, «tret de la legislatura 11a, en totes les eleccions generals celebrades des de l’entrada en vigor de la Constitució, el candidat del grup polític que ha obtingut el nombre més alt d’escons ha sigut el primer a ser proposat per Sa Majestat el Rei com a candidat a la presidència del Govern». I afegeix el que considero un error: «Aquesta pràctica s’ha anat convertint amb el pas dels anys en un costum». 

És cert que, si ens fixem en el Codi Civil (article 1), el costum és el que els juristes anomenem una «font de dret». És a dir, una cosa a què se li ha de reconèixer la condició de norma vinculant. El que passa és que es tracta d’una font secundària, sotmesa a les lleis i, per descomptat, a la Constitució. I, en el cas que ens ocupa, crec que no s’ha d’admetre per dues raons: perquè el Rei no és ningú per determinar l’existència d’aquest costum constitucional, i perquè, si arribés a admetre’s aquest costum, estaríem canviant el contingut de la Constitució.

La interpretació de la Constitució correspon al Tribunal Constitucional, qui ha de determinar si una pràctica constitucional té el valor que el dret atorga a un costum. Un costum no és una simple pràctica, per més reiterada que sigui i raonable que sembli. Un costum és una pràctica a la qual es concedeix, des de la societat, un valor jurídic. Fa falta el que s’expressa en la llatinada ‘opinio iuris’: la creença compartida que aquesta pràctica ha de ser un fet obligatori des del punt de vista jurídic, i no un fet irrellevant per al dret. No existeix aquesta creença compartida, com modestament estic mostrant. La societat, des de baix, no ha generat opinió sobre la rellevància jurídica d’aquesta pràctica, i no té per què acceptar el que digui la Casa de S. M. el Rei.

Govern tècnic

Notícies relacionades

El PP s’asseurà amb Junts, el PNB i ERC a partir de dilluns perquè recolzin Feijóo

Francina Armengol: «¿Amnistia? Tot el que es tramiti s’ha de fer d’acord amb la llei»

Si entrem en el fons, i ens oblidem de qui postula l’existència d’aquest costum, crec que suposa una limitació inconstitucional de les atribucions del Monarca. Perquè hi ha la possibilitat que, en una situació de crisi en la qual no pugui prosperar la candidatura de cap líder polític, el Rei té marge per proposar una personalitat externa al món polític per facilitar l’existència del que es coneix habitualment com un «Govern tècnic», si el Congrés vota la investidura del candidat. L’article 99 de la Constitució l’hi permet, i un costum que obligués a proposar el candidat amb més suports ho impediria.

Felip VI s’enfronta a un panorama polític molt més complex del que es va viure durant el regnat del seu pare. L’esmentat article 99 ha funcionat perfectament durant dècades, però ara es comencen a veure problemes que abans eren inimaginables. En absència de jurisprudència constitucional, alguns es precipiten a formular interpretacions a les quals donen el rang de dogma indiscutible. L’ideal seria que la pràctica política generés els seus propis usos, acceptats pels partits. Amb aquest consens podrien emergir veritables costums constitucionals. Però des de dalt, no.