¿Error de Francina Armengol?

¿S’ha equivocat Armengol al retardar l’arrencada del rellotge polític fins al 27 de setembre el que pot portar que la repetició electoral –si fos necessària– no tingui lloc fins a mitjans de gener? Al meu entendre ha actuat amb càlculs polítics –defensables– davant el que hauria de ser la gran prioritat de la presidenta del Congrés, que no només és una política socialista qualificada, sinó que encarna una alta institució de l’Estat: que Espanya estigui el menor temps possible amb un Govern en funcions sense la plenitud de competències. I més encara en un context molt inestable per la guerra d’Ucraïna i per les dificultats econòmiques que es preveuen per als pròxims mesos i que poden forçar decisions complicades.

Armengol ha decidit donar un excés de marge a Feijóo per a la investidura –quatre setmanes fins al 26 de setembre– quan podia haver triat el pròxim dia 6 respectant així el dret de Feijóo a negociar amb els altres grups durant dues setmanes. Actuant així, el temps de Sánchez –si Feijóo no és investit– serà de gairebé tres mesos, fins al 17 de novembre, el que li permet acabar la presidència espanyola de la UE (això sí, en funcions) i abordar la negociació amb l’independentisme passada ja la conflictiva data de l’11 de setembre que podria alterar l’actitud d’ERC i de Puigdemont pel soroll dels més irreductibles. I l’excusa és que la hipotètica campanya electoral –si hi ha nova convocatòria– es desenvolupi després de Reis i no en vigílies nadalenques. 

Anomalia

És raonable, però la urgència d’Espanya és acabar amb l’anomalia d’un Govern en funcions. Espanya està així des que es van convocar les anticipades al maig. I el Govern de Sánchez ja estava amb una mà lligada des d’abans de les municipals, des de primers del 2023. Així, l’absència d’un Govern plenament normal (i amb una llarga etapa en funcions) podria durar des de primers d’aquest any fins a la primavera del 2024. I això en el cas que no s’hagués d’anar a una segona repetició electoral com ja va estar a punt de passar el 2016. Un país que vulgui comptar no pot permetre’s aquestes semivacances del Govern, en què l’oposició tendeix a matar pensant només en els seus interessos electorals a curt termini.

Francina Armengol ha triat donar comoditat a Feijóo, i encara més a Sánchez, amb l’excusa que els espanyols no tornin a votar en circumstàncies una mica anormals (vacances d’estiu i d’hivern). És comprensible, però és també, almenys en part, prioritzar el confort dels polítics (primer Feijóo i després Sánchez) als seus deures d’assegurar la governabilitat normal de l’Estat. 

Notícies relacionades

El pactisme latent de Puigdemont: les claus de l’actitud de l’expresident

El PSOE reactiva la negociació i té tres mesos per segellar un pacte d’investidura

¿És normal que Feijóo, que ha dit que el sanchisme és el pitjor, vulgui donar-li més temps argumentant que negociar durant un mes serà més fructífer que en 15 dies quan tot indica que el PNB no canviarà d’opinió i no hi haurà rebel·lió contra Sánchez –que va sortir viu el 23J– dels diputats del PSOE? ¿És normal donar a Sánchez una eternitat –fins al 17 de novembre– per veure si suma Puigdemont a la investidura quan tots dos s’han olorat ja més del compte? ¿És acceptable pressuposar que tampoc en aquest cas extrem el PSOE i el PP serien capaços d’arribar a un minipacte perquè almenys el 2024 –any que pot ser clau– Espanya no estigués a la intempèrie amb un Govern en funcions que només pensa a curt termini?

Armengol té les seves raons, però ha prioritzat el confort dels líders dels grans partits –Feijóo i Sánchez– a la seva ineludible obligació que és formar un Govern capaç d’afrontar el futur, el previst i l’inesperat, amb totes les seves competències. Malament, però així Espanya haurà de funcionar.