L’Espanya possible (i 4) Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Desgraciadament, la proposta del president de les Canàries, Fernando Clavijo, que el PSOE cedís un lloc a la Mesa del Congrés al PNB, i fins i tot la presidència, no va prosperar. Costa d’entendre que ni Sumar (que fa de la plurinacionalitat una de les seves senyes d’identitat), ni Esquerra, ni Junts ni el mateix PNB acollissin amb més entusiasme aquesta iniciativa. Si, com diu, Carles Puigdemont no es refia de Sánchez, res millor que fer dependre la majoria de la Mesa del vot d’un partit com el PNB per assegurar-se el compliment de certs compromisos. Però no, l’espai que ara ocupa Junts sempre prefereix els focs artificials a les reformes estructurals. Per això es retroalimenta tan bé amb la versió hegemònica del nacionalisme espanyol, tan donat a exigir a l’Estat que protegeixi més els toros que les llengües. En el seu article a EL PERIÓDICO, Clavijo unia dues expressions que certa premsa i certa política presenten sempre com a antagòniques; parlava el president canari dels «nacionalistes constitucionalistes» per referir-se a la mateixa Coalició Canària i al PNB. Aquest pla mereixeria ser explorat si, de veritat, el PP i el PSOE han après la lliçó de l’Espanya diversa com ens intenten fer creure aquests dies.
La diversitat espanyola va quedar parcialment reconeguda a la Constitució de 1978 amb els retocs propis del moment. Es parla de «nacionalitats històriques», un terme que uns van recolzar perquè entenien que els reconeixia com a alguna cosa més que una regió administrativa i d’altres entenien que els negava la condició de nació que, segons el mateix text, queda reservada a l’espanyola, que constitueix una «unitat indivisible». De la mateixa manera, el castellà és la llengua oficial i la resta de llengües «espanyoles» ho són als seus respectius territoris. Aquest esquema no va ser acceptat per l’antecedent jurídic de l’actual Partit Popular, Aliança Popular, però va ser promogut pel seu principal antecedent polític, que va ser la Unió del Centre Democràtic (UCD), juntament amb el PSOE i aquells a qui el president Clavijo anomena encertadament «nacionalistes constitucionalistes». Aquest pacte era ambigu com tantes altres coses en la Constitució. Ho hem vist aquesta mateixa setmana amb els dubtes infundats d’alguns sobre què havia de fer el Rei amb la investidura. I, en política, l’ambigüitat només se supera amb la confiança. I la confiança es va començar a perdre ben aviat. Les estructures de poder construïdes entorn de l’Estat molt ràpidament es van posar en guàrdia perquè van entendre que des de la perifèria es volia disseminar la presa de decisions en lloc de simplement tunejar-les amb una fina tela democràtica. Des de la perifèria, la desconfiança es va consolidar en episodis com el del 24 de febrer de 1981 quan, després del cop d’Estat, el Rei va excloure de les seves consultes el PNB i CiU, donant per fet que no recolzarien l’intent d’eliminar l’ambigüitat constitucional en matèria territorial per la via jurídica amb l’aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA). Una llei que va tombar en allò substancial el Tribunal Constitucional. I en aquest episodi tenim les claus del que ha passat fins ara.
EL DAFO de FERNANDO CLAVIJO
Enfrontar nacionalistes i constitucionalistes implica imposar que a la Constitució només hi té cabuda una determinada manera de sentir-se espanyol. Els que van recolzar el text de 1978 han anat assumint amb el temps aquesta trampa. Des de la perifèria s’ha intentat aprofitar el poder custodiat de l’Estat per construir un estat alternatiu. De vegades de manera merament simbòlica, com en el cas de les seleccions esportives. I altres vegades de manera més profunda, com amb el ‘pla Ibarretxe’ i la reforma de l’estatut català. El cas més extrem va ser, sens dubte, el de les lleis de desconnexió que es van intentar aprovar al Parlament el 6 i 7 de setembre del 2017. Des del centre, s’ha optat per posar les institucions de l’Estat, des del Rei fins al Tribunal Constitucional, al servei d’una determinada interpretació de la Constitució. Els territoris amb partits autòctons que s’han mantingut al marge d’aquesta batalla, com és el cas de les Canàries i Cantàbria, o els que no han tingut un sistema de partits propi i han deixat la seva representació en mans del PP (Galícia) o del PSOE (Andalusia) han contemplat com progressivament aquesta dinàmica de desconfiança entre els que van fer la Constitució ha comportat episodis de ruptura o de bloqueig.
El que podríem anomenar el ‘pla Clavijo’ podria arribar a ser una proposta per superar aquesta dinàmica basada en la recuperació de la confiança a partir de la neutralitat institucional. L’independentisme és una proposta política legítima. El que no és legítim és construir un estat amb la institucionalitat d’un altre. Defensar l’eliminació o la limitació de les autonomies també és una proposta política legítima. El que no és legítim és bloquejar el Tribunal Constitucional o el Suprem fins a aconseguir que els seus components mai arribin a tombar una llei com la LOAPA. Aquest és el fons de la proposta canària. Difícil, però no impossible, en un país en què el president d’una federació pretén continuar sent-ho sense defensar igual les dones que els homes. Ni aquesta mínima neutralitat.
