La televisió ràpida

Jo, que vaig decidir llançar-me a la piscina de l’‘streaming’ pels avantatges que oferia respecte a la tele tradicional, ara abraço aquests canals que en poc es diferencien de la televisió de tota la vida. Rere del meu retorn al format d’emissió lineal hi ha, en realitat, una motivació molt simple: estic saturada de tenir tant al meu abast i cada vegada em costa més enfrontar-me a la infame tasca de decidir què veure. 

Personalment crec haver trobat als canals FAST una mena de refugi. El fet veritablement captivador no és que ara pugui veure ‘Magnum P.I’. o ‘Los vigilantes de la playa’ a qualsevol hora del dia. Tampoc que tingui un canal en el qual posin comèdies romàntiques dels 90 o clàssics d’acció dels 80. El punt fantàstic d’aquest format no té a veure amb el contingut sinó amb el model en què s’organitza. D’un costat, elimina la decisió de l’equació i, de l’altre, modera l’oferta. Un té davant de si una programació abastable, que un altre ha empaquetat en una graella, no una pantalla d’‘scroll’ infinit.

El vídeo sota demanda va entrar en les nostres vides amb la promesa d’una llibertat absoluta per decidir què veure i, en algun moment del camí, ens va llançar una pesada motxilla sobre l’esquena. Decidir quin serà el contingut que et farà companyia després de sopar, durant aquell trajecte en metro o una tarda tonta de vacances s’ha convertit en un dels grans mals del primer món quan enfronta centenars d’alternatives. És la pitjor cara d’aquesta era de l’entreteniment hipercalòric, obsessionat a oferir molt per evitar que la gent se’n vagi, saturant-nos les pantalles i el cap amb més contingut del que un pot gestionar. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Molts arraconem la televisió perquè considerem que estava passada. I és cert que la tele té bastantes limitacions, però també sap fer moltes coses bé, algunes fins i tot millor que les plataformes. Mentre els serveis d’‘streaming’ et posen davant un bufet lliure, la tele opera amb una filosofia de menú, més àgil i eficient. Jo he descobert que estic disposada a abraçar les limitacions de la segona perquè queden compensades per la celeritat a l’hora de prendre una decisió de visionament. És una televisió tan ràpida com la sigla en anglès que li dona el nom.

Tampoc és que m’hagi tornat una negacionista digital. Adoro l’abundància de les plataformes, la seva flexibilitat, la immediatesa i tota la varietat que comporten. Però, de tant en tant, és agradable posar el pilot automàtic i reduir la càrrega mental que comporta pensar quin serà el pròxim programa que veuré. Pot ser que la perfecció sigui això: tenir a l’abast tota la varietat de les plataformes a la carta i, de tant en tant, connectar-me a una emissió en directe i deixar que un programador agafi el control.