El petó Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La gossada infrahumana
En el passat m’he marcat bastants Rubiales, no sé si faig bé en confessar-lo, suposo que el delicte ha prescrit i no poden venir contra mi les hordes de justiciers
La mare de Rubiales es tanca en una església i es declara en vaga de fam
A mi em fa més por aquesta gossada humana en què s’ha convertit Espanya, que un petó als morros. I això que, segons sembla, un petó, plantat així, a traïció, és un compendi de maldat, abús de poder, perjuri, estafa i prevaricació, però mirin si m’he espantat, que prefereixo patir tot això a ser la diana de la ira dels espanyols. Altres coses no sabrem fer, però a Espanya, quan se’ns fica al cap que s’ha d’acabar amb algú, no reparem en mitjans. No em refereixo a dictadors ni a polítics corruptes, que aquests moren tots tranquil·lament al llit, sinó a gent inofensiva que res pot contra nosaltres, amb aquests no tenim pietat. Les revolucions de veritat ens fan una mica de mandra, i sobretot por, però si es tracta d’udolar tots alhora contra algú des del sofà amb el mòbil o l’ordinador, en això som campions del món. I ai de qui no udoli, que serà considerat còmplice. Que aprenguin al món què és la justícia a l’espanyola
Entretots
Besar sense permís és cosa lletja, confio que durant els últims dies li hagi quedat clar a tothom. Si alguna vegada caic en la temptació del delicte, espero que sigui només per esquarterar algú o per envair un país veí, així trobaria comprensió i indulgència, un mal dia el té qualsevol, segur que el pobre noi no ho tornarà a fer, etc. Un petó és diferent, un petó és el que va usar Judes per trair Jesús, no es va limitar a assenyalar-lo, ni a dir als romans «és aquell individu de la barba amb una aura al cap», sinó que el va besar. Va tenir sort Judes de no viure a Espanya, on els petons surten més cars que a Galilea. Fins i tot, en assumpte d’Estat es converteixen.
Jo ja no beso ni la meva mare, que mai se sap si hi ha veïns vigilants. Abans sí, en el passat m’he marcat bastants Rubiales, no sé si faig bé de confessar-ho, suposo que el delicte ha prescrit i no em poden venir a buscar les hordes de justiciers, tot i que mai se sap, no sembla gent que atengui a més raons que la ira desenfrenada. Avui, en l’improbable cas que pogués escapar de la fúria de la meva senyora, vindrien per mi periodistes, polítics, esportistes, líders sindicals, taxistes, totes les xarxes socials alhora i fins i tot el mateix govern, que altres coses pot tolerar-les, però petons, això sí que no, quin un és el govern, per als petons.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
