«Sense manual d’instruccions»

No s’ha d’infravalorar res, però la política de Sánchez contra la crisi hauria sigut impossible sense les injeccions de Mario Draghi i de Christine Lagarde des del BCE. I malgrat això la inflació no va ressorgir. Simplificant molt, per la gravetat de la crisi i per la globalització. Però tant d’anar el càntir a la font al final la inflació va reaparèixer i va arribar a taxes alarmants del 10% anual a Europa i als Estats Units, molt lluny del 2%, l’objectiu dels bancs centrals. La Fed i el BCE van anar apujant els seus tipus d’interès, del zero (o menys) al 4% o 5%, i la inflació va començar a caure. Al 5% a la UE, a poc més del 3% a Amèrica i al 2,6% ara a Espanya. Però la subjacent –la que marca tendència– està encara en l’entorn del 6%. A Espanya també.

Pujada de tipus

Ara els bancs centrals estan preocupats. La inflació segueix encara lluny del 2% (la subjacent més) i temen que si no apugen una mica més els tipus –i sens dubte no els baixen del 4% o 5% durant un període– els preus es tornin a desbocar per la seva transmissió als salaris. Tant més quan l’atur als Estats Units i a la UE està en mínims del 3% i el 6% (Espanya en el 12%, però som únics i hem arribat al 27%). Per això, tant Powell, el president de la Fed, com Lagarde han dit en la seva tradicional cita anual de finals d’agost a Jackson Hole (Wyoming, Estats Units) que no dubtarien a continuar apujant els tipus si la inflació no queia més. 

Però alguns governs, l’italià ha sigut el més explícit, ja han dit que els tipus són excessius, poden castigar massa les famílies –i dificultar el finançament dels estats– i generar tensions socials. Els bancs centrals ho han mig admès a Jackson Hole. Dubten entre el risc de privilegiar la lluita contra la inflació i causar una recessió forta, o ser més tolerants i que els preus es tornin a descontrolar. A més, vivim altres temps pels xocs com la pandèmia o la guerra d’Ucraïna, el retrocés de la globalització i les inversions necessàries contra el canvi climàtic.

Els governs i els bancs centrals somien amb un aterratge suau, que la inflació baixi sense perjudicar massa l’economia i l’ocupació (sense recessió o amb una de políticament suportable), però tant els coloms (Hernández de Cos, governador del Banc d’Espanya) com els falcons (Joachim Nagel, president del Bundesbank) estan perplexos. Powell ho va confessar a Jackson Hole: ens guiem per les estrelles, però sense veure-les perquè el cel està ennuvolat. També Lagarde: ens hem quedat sense manual d’instruccions perquè l’actual és antiquat i ja no serveix. 

Notícies relacionades

¿Què és i per què és important la reunió anual de Jackson Hole?

Twitter era una cerveseria de Múnic

Conclusió: els bancs centrals admeten amb humilitat que no saben bé per on tirar mentre que els països –ho acaba de confirmar l’OCDE– veuen baixar el seu creixement. L’economia pot tornar a donar un ensurt i caldria afrontar-ho. No seria fàcil perquè els bancs centrals no poden tornar a regalar diners (la inflació es desmarxaria). Per això convenen governs forts. A cap país de la UE la governança és fàcil –ni a Itàlia, ni a França, ni a Alemanya– però sí que tenen governs amb la plenitud de facultats. 

A Espanya estem instal·lats en un Govern en funcions (mig desarmat) i ni el PP ni el PSOE ni els diferents nacionalismes tenen la prioritat de posar-li fi. El que volen és que no manin els contraris. I si han de repetir-se les eleccions podem estar així des del maig passat fins a la primavera del 2024. Suposant que el 2024 els resultats siguin més clars. Per això, la reunió entre Feijóo i Sánchez ha sigut un paperot. Molt decebedor.