I el masclisme ens va explicar què era una víctima

«Però, ¿com Jenni se’n va anar de vacances i de festa?». «Jenni, ‘trolera’, t’hem descobert». Aquestes reflexions, llegides aquests dies, no surten del no-res. Tenen arrels profundes. És el que té apropiar-se del poder durant segles. El poder no només econòmic i social, sinó jurídic, amb lleis en contra de l’educació de les dones, de l’avortament, del divorci, de treballar, d’obrir un compte bancari, de la seva llibertat sexual... El masclisme va decidir (i decideix) què poden o no fer les dones. Si marcaven així qui era una dona bona o dolenta, ¿com havien de reconèixer les víctimes? És més, la dona que es queixés era culpable. I l’implacable judici públic et recordava, a més, que estaves mig boja. Això, en el dia d’avui, el 2023, ha tornat a passar amb Hermoso. Negar-li el que és i qüestionar què va viure.

Recordo quan me n’anava de les tertúlies en televisió amb un nus al coll, d’impotència, per quedar-me sola defensant les víctimes. Ara, per fortuna, una part de la societat sap que les víctimes no han de complir un patró, però una altra, encara no. No podia creure que m’escriguessin seguidores dubtant després de les imatges d’Hermoso, quan són coherents amb el seu comunicat: volia celebrar el seu triomf, es normalitzen conductes masclistes per supervivència, i assumeixes la realitat després. Perquè hi ha la indefensió apresa quan el teu cap comet abusos de poder a petita escala, però saps que defensar-te no serveix de res. Perquè és la dissonància cognitiva, quan assumeixes que alguna cosa no encaixa, però vols girar full. Estem educades per agradar, per minimitzar, pel «¿i què faig?». Sobretot quan parles d’aquell moment amb el teu cap davant.

Una vegada que el feminisme va aconseguir que les nostres violències fossin reconegudes per llei, el masclisme en tenia una altra de guardada. La seva estratègia va ser convèncer que el feminisme no enforteix les dones, sinó que les victimitza. I així, ¿qui vol ser víctima? Ningú. I per això se sentia: «No soc víctima, soc supervivent». ¿Com reconèixer-se, llavors? ¿Sense víctima, on queda l’agressor? Ens van robar el concepte que ens reconeix. No llegeixo mai: «Associació de Supervivents d’ETA» o «Supervivents d’Accidents de Trànsit». ¿Per què l’excepció amb nosaltres?

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Els que pensen que les víctimes de violència masclista han de reaccionar immediatament, només els recordaré que la Raquel, assassinada aquesta setmana, deia que «ell no seria capaç» de matar-la. Que la Simona, bufetejada en directe en un TikTok per la seva parella, va dir en judici que tot era un ‘show’ i que no era maltractada. Que la Luisa va dissimular amb un somriure a la festa del col·le de la seva filla, després que ell la destruís per dins. Que la Josefa callava els abusos del seu cap perquè sabia que si no la farien fora. I així, milers.

El masclisme va fer el ‘mansplaining’ més gran i la seva victòria més important quan els vam donar el poder de definir què és ser víctima. No ho permetem ni entre nosaltres. No caiguem en la seva trampa i repliquem la seva fal·làcia. Perquè potser arriba un dia en què siguis tu la que no vulguis ser qüestionada.