Debat polític Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’engany de l’extrema dreta
Al contrari del que solen vociferar, els ultraconservadors no creuen en un sistema de llibertats, sinó que aspiren a la creació d’una elit i una població vassalla al seu servei
La llei de l’eutanàsia segueix endavant després de rebutjar el Congrés el veto del PP i Vox
El programa econòmic de Vox: sistema mixt de pensions, abaratir el cost de l’acomiadament i reduir la despesa pública
Una amenaça plana des de fa temps sobre les nostres llibertats. Em refereixo a l’extrema dreta, que és el nom que ara reben les ideologies ultraconservadores nostàlgiques dels antics imperis i les seves lleis tradicionals. Aquesta nostàlgia fa que siguin essencialistes dels territoris, odiant el federalisme i sent expansionistes en el seu cas, refractaris amb la immigració o la diversitat lingüística –són conservacionistes de la puresa del seu grup humà–, i que adoptin posicions retrògrades en general, sigui en matèria econòmica preconitzant el final dels controls estatals sobre l’activitat comercial; sigui en matèria sexual, sent reticents d’una manera més o menys explícita a l’homosexualitat, la transsexualitat, l’avortament o la reproducció assistida; sigui en matèria de disponibilitat sobre la mateixa vida, sent contraris a l’eutanàsia. L’enumeració és més llarga, però el resum és el retorn a com era la societat en aquell període en què creuen que els seus imperis eren feliços. Justament això és el que els diferencia de l’extrema esquerra, igualment autoritària i fins i tot puritana, però sense aquesta nostàlgia imperial.
No obstant, tot l’anterior és un simple engany massiu amb finalitats econòmiques. Al contrari del que solen vociferar, l’extrema dreta no creu en un sistema de llibertats, sinó que aspira a la creació d’una elit i una població vassalla al seu servei. D’allà ve el seu neoliberalisme en el terreny econòmic, que amb dràstiques abaixades d’impostos només busca eliminar l’Estat del benestar, accentuant així el poder de l’elit econòmica respecte a les classes mitjanes per fortuna aparegudes durant el segle XX, i que desitgen eliminar perquè no competeixin amb aquesta elit. Justament aquesta visió econòmica i l’essencialisme imperial els fa sentir-se còmodes amb el rebuig a la immigració, amb freqüents declaracions racistes relacionant, sense cap fonament, alguns delictes amb aquesta població estrangera. Es fan ressò de tòpics falsos per tal d’obtenir vots de persones que habiten en barris de rendes baixes i tenen problemes de convivència amb aquesta població. Poc que sospiten els pobladors d’aquests barris que la seva precarietat econòmica no és el que repararan, sinó el que desitgen per a tota la població en general, a fi de tenir mà d’obra barata i autòctona... Esclaus de nou encuny que, agraïts per la seva igualitària i estable pobresa, aclamen els seus líders protectors.
Tampoc saben que la «seguretat ciutadana» que ven l’extrema dreta és només donar curs a les arbitrarietats policials, que afecten qualsevol que li caigui malament a un policia. També creuen que en les dictadures no hi ha corrupció perquè no existeix la llibertat d’informació, que és el que permet que la coneguem –i la perseguim– en les democràcies.
Entretots
Molts treballadors van pensar que amb la democràcia viurien com les elits. L’esquerra els va prometre fins i tot la «dictadura del proletariat»… Per això, malgrat que en les nostres democràcies europees els nivells de redistribució de la riquesa són cada vegada més alts, els perceben insuficients, i en aquest punt es deixen entabanar, tal com els va passar als alemanys amb exactament aquest mateix discurs en boca de Hitler. Atrets per les suposades glòries imperials antigues, que connecten amb el nacionalisme sempre latent en grans sectors de la població, la classe treballadora es deixa portar per un discurs que creuen pròxim, però que només pretén, no destruir-la, sinó convertir-la en serfs agraïts al seu líder, la riquesa del qual amb freqüència increïblement admiren com a part de la glòria imperial, tot i que no toquin aquesta riquesa ni amb la punta dels dits, al contrari del que passa, tot i que no se n’adonin, en les democràcies.
És per això que les democràcies han de persistir en el repartiment de la riquesa i visualitzar-ho, fent divulgació de com vivia la població en aquell passat imperial. Sobren documents escrits i gràfics per il·lustrar-ho. I aconseguir convèncer els grans empresaris que hi han de posar l’espatlla, no sigui que esperant un feixista amic aparegui un Stalin. Respectar en democràcia els privilegis de les elits, que avui, per cert, són les grans empreses, només condueix el poble a desitjar la dictadura.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
