NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El col·le és cosa de tots
Aquests dies, les escoles reobren les portes. La inflació s’ha convertit de nou en el centre de la conversa sobre la tornada al col·le perquè l’impacte de la pujada de preus als llibres, al material escolar i als menjadors s’ha deixat notar fins i tot més que el curs anterior. La inflació en l’educació, com en tants altres àmbits com hem assenyalat, accentua les desigualtats quan una de les bases del model social europeu és precisament l’escola com a garant de la igualtat d’oportunitats. La inflació provoca que més sigui menys. Els governs inverteixen més, les famílies gasten més, però no necessàriament això reverteix en més mitjans per a l’educació sinó en moltes ocasions és al contrari. La inflació, doncs, és el tema de la tornada al col·le. Però l’escola té molts reptes i és el nostre propòsit entendre’ls.
La corba demogràfica baixa. A Catalunya, per exemple, aquest curs ingressen 20.000 alumnes menys en el sistema educatiu. Aquest és un efecte que es compleixen tres anys del confinament que va desplomar la natalitat. Però la tendència es mantindrà. És una oportunitat si se sap aprofitar. El context dels pròxims anys no convida a incrementar la inversió en educació, però mantenir-la –descomptant la inflació– permetria sense tensions pressupostàries equiparar-nos amb la resta d’Europa.
Assegurats els mitjans econòmics, l’escola –com d’altres tantes institucions– té el repte de definir el sentit de la seva activitat en l’era digital. Els mestres es queixen, i amb raó, que la societat els envia missatges contradictoris. Qualsevol problema social, des de les morts de trànsit fins a l’anorèxia, reclama la intervenció de l’escola. Però després, progenitors i polítics la tracten com un simple magatzem de menors. Aquesta irresponsabilitat de la societat no pot portar a deixar a mans només dels professors el futur de l’escola. Escoltem amb força la visió sindical de l’escola. Ha de ser escoltada, però de l’escola no poden parlar només els mestres, ni menys només els sindicats de mestres. Fan falta més professors, però sobretot el que fa falta és definir l’encàrrec que la societat fa a l’escola, el que ara retòricament anomenem «la missió». I aquí els debats es fan més complexos. Com ens deia fa poc en un article la directora d’una escola de Barcelona, eliminar la tecnologia de les aules no és el camí, per més que alguns aiatol·làs mediàtics hi insisteixin. Però per afrontar aquest repte, i tants d’altres, els mestres necessiten que se’ls digui quin tipus d’autoritat els atorguem; no serà la de la repressió, però no pot ser tampoc la d’un qüestionament sistemàtic per part de pares i polítics del que se’ls diu, i més encara del que se’ls exigeix, als alumnes. Sense alguna forma d’autoritat, la més democràtica possible, l’educació és inviable per més mestres que es contractin i per més fàtues contra el mòbil que es publiquin en el BOE. I el que diem de la tecnologia val igualment per al nivell d’exigència o per als excessos de la memorització com a criteri d’avaluació. A EL PERIÓDICO volem contribuir que la societat entengui què passa a l’escola i per fer-ho, junt amb els sindicats i els polítics, volem donar veu als pares i les mares, als mateixos alumnes i als experts.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
