Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
És el president més jove de la història de Xile, un dels mandataris més joves del món, el més votat i, també, el primer president tatuat de la història de Sud-amèrica i, probablement, de tot el planeta. Que se sàpiga, en té quatre, que ensenya sense vergonya quan abandona per uns moments la disciplina presidencial (no gaire, tampoc: Boric no és de protocols ni corbates) i torna a ser l’estudiant revolucionari que el 2011 va encapçalar la revolta dels joves contra el sistema. Els explica Yumbel Góngora, la tatuadora de capçalera: «Tots fan referència a la seva terra natal». Gabriel Boric va néixer a Punta Arenas, a tocar del Canal de Beagle, a la regió de Magallanes. És a dir, a la punta més austral del continent, el lloc on connecten el Pacífic i l’Atlàntic. En la geografia de la pell de Boric hi ha una notable taca de color negre, un mapa d’aquesta part de la Patagònia, el dibuix d’un ‘Nothofagus pumilio’, l’arbre més emblemàtic de la Terra de Foc, també conegut com a ‘lenga magallánica’ o faig austral; i un far que emet un raig de llum poderós enmig d’unes onades gegantines que semblen japoneses. Aquest és el més conegut de tots i el que exhibeix, al braç esquerre, amb més càrrega emotiva. Ell mateix el descriu així: «Un far magallànic solitari enmig dels tempestuosos i misteriosos mars de la Patagònia. Hi viuré un dia i, mentrestant, ell viu amb mi». La tatuadora Góngora ho ratifica i diu que el president mira el far quan tot sembla fosc i obscur, per trobar-hi un espai de serenor.
A fe que aquests dies, poc abans de commemorar els cinquanta anys del cop d’estat de Pinochet que va enderrocar el Govern de la Unitat Popular i va generar un estat de repressió i violència incommensurables, Boric deu mirar sovint el far tatuat. Ha reconegut que l’ambient és «elèctric», perquè, com era de suposar, la seva proposta de condemnar unànimement el 'putsch' dels militars de l’11 de setembre de 1973 no compta amb el suport de la dreta i l’extrema dreta en un país singular, en el qual un 44% de la població va votar a favor de Pinochet el 1988 i el mateix 44% va apostar per l’ultra José Antonio Kast en la segona volta de les presidencials de 2021. Un país on més del 70% dels seus habitants, entre els quals Gabriel Boric, no havien nascut el 1973.
El president, amb múltiples problemes interns, amb desercions d’alguns dels seus fidels col·laboradors primigenis, amb opositors que consideren que aquell cop feixista era «necessari i justificat» (ho ha dit el mateix Kast), s’enfronta ara no solament a un record que s’observa des d’òptiques radicalment diferents i enfrontades, sinó al sarcasme institucional d’assistir a un Consejo Constitucional, que ha de redactar la nova constitució, en poder dels adversaris més irats i reaccionaris. Com va escriure fa uns dies en aquest diari el professor Salvador Martí, «el crucial mandat del procés constituent», que estava en mans de l’esquerra, se’n va anar en orris «per una falta de capacitat per gestionar-lo, per culpa del maximalisme, la sobreexposició mediàtica i la frivolitat». Va ser ara fa un any. Boric va perdre el plebiscit i va quedar tocat, en la nit amarga, sense un far que el guiés.
Notícies relacionadesArran d’aquest històric 11 de setembre, ha intensificat el perfil progressista que va ser lloat, en el seu moment, pel Nobel Josep Stiglitz. «Està fent de Xile, un cop més, el laboratori social, econòmic i polític del món». Sempre acaba essent un laboratori, Xile. I a vegades, les coses exploten, en un laboratori. Boric torna a ser, almenys amb gestos simbòlics, el jove atrevit que feia pensar en Allende. Ha iniciat el «Plan de Búsqueda» per trobar (50 anys després!) més d’un miler de desapareguts en la dictadura. Lloa el president difunt del Partit Comunista (Guillermo Teillier, cervell d’un atemptat contra Pinochet) perquè «va morir com un home digne» i parla dels «covards que no s’enfronten a la justícia», en referència al militar condemnat (i suïcidat) fa pocs dies per l’assassinat de Víctor Jara.
Mentrestant, aquest noi d’ascendència croata i badalonina (els avis materns eren catalans), que va clamar contra «les imatges de violència policial a Catalunya: més democràcia, menys repressió», continua lluitant en la seva «permanent batalla amb la ment». Afectat per un tipus de TOC, gira sobre el seu eix compulsivament o sobtada, com va fer en un acte al Congrés, o fa anar les pestanyes amunt i avall quatre vegades abans d’entrar a la seva habitació. I, al braç, el far contra la tempesta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
