Amnistia: no tan de pressa

No obstant, com a jurista he d’avaluar aquesta institució amb rigor tècnic sense deixar-me portar per les emocions. Per això, començo dient-los que l’amnistia és una extravagància en un sistema, com el nostre, que reconeix la divisió de poders. Igual que l’indult. Provenen tots dos d’èpoques pretèrites en què aquesta divisió no existia, i si s’han mantingut ha sigut simplement per raons de conveniència política.

No obstant, també reconec aquestes raons d’Estat. De vegades, no existeix cap altre remei que poder fer creu i ratlla en algunes situacions que s’enquistarien i generarien més conflictes. Per això recomano l’elaboració d’una llei que reguli l’amnistia i l’indult, els unifiqui en una sola figura i els deixi a mans exclusivament del Parlament, i no del Govern –com ara l’indult–, perquè augmenti la seva legitimitat democràtica. Però a més desitjo que es marquin bé les seves fronteres, a fi d’impedir que qualsevol parlament pugui fer literalment el que li doni la gana en el futur. No vull que les meves ànsies perquè s’aclareixi l’actual situació política permetin que en el futur un parlament d’un signe que no m’agradi es posi a cancel·lar els processos penals dels seus amics. I això podria passar. ¿S’imaginen que torna a sorgir un nou Tejero i guanya després les eleccions un partit d’extrema dreta?

Els professors Xavier Arbós i Miguel Presno, entre d’altres, han plantejat dubtes de constitucionalitat de l’amnistia que han de ser afrontats per la llei. No els crec insuperables, però sí clarament atendibles. No crec que una amnistia usurpi per se la tasca exclusiva dels tribunals, però sí que ho faria si no se li posen límits gaire estrictes. No opino que habitualment una amnistia pugui vulnerar el dret de defensa de l’art. 24 de la Constitució, però sí que s’ha d’atendre les reclamacions econòmiques de les víctimes d’accions que els hagin perjudicat. Cap víctima té dret a la pena del seu agressor, i l’esmentada pena no forma part, en cap cas, de la seva reparació, sinó que només pot tenir l’exclusiva finalitat de rehabilitar el reu. Però no podem deixar la víctima sense possibilitats d’obtenir reparacions econòmiques i en certa manera morals, perquè això sí que seria contrari a l’art. 24 de la Constitució.

Notícies relacionades

Autodeterminació i amnistia: límits constitucionals

Josep Ramon Bosch: «L’amnistia és tornar al 2014, amb tota la legitimitat de tornar a fer-ho i d’incendiar els carrers».

Tampoc crec que l’amnistia vulneri el dret a la igualtat, però és un argument potent. ¿Per què s’amnistien unes –possibles– malversacions, i d’altres no? És una pregunta legítima. Estimo que l’objecció es pot superar justificant la raó política d’aquesta cancel·lació, però la llei ha d’exigir que els polítics ofereixin aquestes raons i no siguin simples excuses de mal pagador. Insisteixo, en el futur podríem lamentar tenir una llei tan àmplia.

Em sembla, per fi, que una llei de tal envergadura, que pot alterar de manera rellevant el nostre sistema institucional, no mereix ser aprovada amb una deliberació parlamentària mínima. Entenc les urgències polítiques, però perquè en el futur no ens penedim d’una llei massa ambigua, cal sospesar les seves disposicions amb summa cura. Es parla que seria aprovada pel Congrés en tràmit de lectura única abans de la investidura. És a dir, en poquíssimes setmanes. Entenc que una llei com aquesta no pot dependre d’urgències polítiques, precisament perquè està cridada a tractar urgències polítiques que cal sospesar molt bé. Fem el possible per no saltar del foc per caure a les brases.