La foguera Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La xafarderia redemptora
«El que és personal és polític» s’ha convertit, com diu Alejo Schapire, en la justificació del totalitarisme
El lema seixantavuitista que «el que és personal és polític» resumeix la màxima degeneració social dels últims anys, per descomptat no com els filòsofs d’aquell moment la van pressentir. «El que és personal és polític» s’ha convertit, com diu Alejo Schapire, en la justificació del totalitarisme, és a dir, en la coartada per legitimar una desvergonyida incursió de la multitud, l’empresa i l’Estat, amb tota la seva força coercitiva i punitiva, en la vida privada dels altres.
Obrim a aquest monstre la porta nosaltres mateixos, sense sospitar-ho, quan abracem una tecnologia de l’exhibicionisme que premiava la nostra vanitat amb estímuls satisfactoris i ens permetia de passada xafardejar en la vida dels altres. Per dir-ho clar i català, això va començar amb la teva mare posant fotos del bateig de la teva neboda a Facebook mentre veia ‘Sálvame’ i ha acabat amb un grup d’estudiants exposats i sancionats per una conversa privada a WhatsApp.
Notícies relacionadesEls segells precaris que mantenien l’esfera íntima protegida de la pública han anat caient a una velocitat constant i han anat oferint grat entreteniment a les víctimes del canvi (tots). Captures de pantalla de perfils privades de Facebook o de converses per WhatsApp publicades a Twitter i després en els mitjans de comunicació, canals de Youtube dedicats a una xafarderia d’intimitats que era com una espècie de ‘salsa rosa amateur’, gravació i publicació del que una altra persona està explicant per telèfon a crits al tren sense valorar la seva intimitat i una infinitat de conductes, que haguessin esgarrifat a tots fa trenta anys, es van naturalitzar fins al punt de fer-nos creure que la transparència exigible als poders públics és equivalent a la que se’ns exigeix a nosaltres.
Bajanada necessària pel que es veu: no, no són els ciutadans els que han de retre comptes davant la vigilància tafanera, ni els que han de demanar perdó per uns missatges en un xat, ni arrossegar-se suplicant pietat en la interpretació malintencionada sobre els seus actes privats. El fet que un linxament converteixi en famós algú no el converteix en un personatge públic. No són els estudiants d’aquest grup de WhatsApp els que han de rebre un càstig, sinó els que haurien de denunciar el rector de la Universitat de la Rioja per castigar-los, i els mitjans de comunicació per difondre les seves converses. A aquesta xafarderia redemptora només es pot respondre amb cops de porta a la cara.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
