L’adeu de Rubiales és insuficient

Luis Rubiales es va creure el rei del món quan les seves nenes, les seves noies, van guanyar el mundial. L’hi hem d’agrair, si no fos per ell, ara seguiríem igual. Amb el Mundial sota el braç, semblaven haver guanyat el relat, havien redreçat aquestes «mocoses».

De res havien servit les renúncies de les que no hi van ser, les queixes de les que finalment van cedir. Perquè no van saber comunicar-ho –dèiem–, o potser perquè la societat no entenia què volien dir quan es limitaven a demanar un tracte professional, uns recursos d’acord amb l’estatus que mereixien. No és tan greu, pensaven. I de sobte, un simple gest va ser suficient perquè tots entenguéssim el que tant els costava explicar amb paraules.

En caiguda lliure

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Des d’aquest 20 d’agost, Rubiales no ha parat d’equivocar-se. I mentre anava en caiguda lliure, va tenir –sobretot al principi– branques que aquest sistema patriarcal, comprensiu per costum, li anava oferint. No les va aprofitar, més aviat les va desafiar, i el crit d’elles, però també de l’opinió pública, llavors sí, va ser gairebé unànime. I li van dir que s’ha acabat. L’hi van dir elles. L’hi va dir la FIFA. L’hi va dir el Govern central. I tot i així, va triar la manera d’anar-se’n més matussera.

El seu adeu significa ben poc, la seva figura ja estava liquidada. Però que hagi arribat tan tard és una oportunitat. Els seus fidels, els seus amics, els seus col·laboradors necessitaven que se n’anés. Un gran sacrifici per oferir al Govern central. Un cadàver que permetés que tot continués igual. Però la seva resistència pot haver acabat amb tots. La seva dimissió, si realment volem una regeneració, no pot ser suficient. No els serveix a elles, i no hauria de servir-nos a la resta.