Fill d’aquell setembre

La prosa del franquisme parlava de "caos creciente" i de "la amenaza de una dictadura marxista" i defensava "una misión quirúrgica de urgencia" per tornar al "normal ejercicio de la democracia". No va ser fins més tard que em vaig adonar de la magnitud de la notícia. No sabria concretar la data, però tot va ocórrer entre aquell setembre del 73 i els inicis del curs 74-75, quan ja feia COU.

Notícies relacionades

El deure de les dones

Les bombes cauen a prop

No vaig viure la intensitat del cop i les seves conseqüències immediatament, però va ser aleshores quan va néixer una consciència política, un magma en el qual hi cabien, barrejats, convulsos, amb l’excitació de l’adolescència, els pamflets de Marta Harnecker sobre marxisme, les cançons de Quilapayún i de Víctor Jara, les cinc dramàtiques al·locucions radiofòniques del president enderrocat, les fotos d’Allende amb un subfusell a la mà, amb casc i americana, travessant una porta del Palau de la Moneda, els relats esgarrifosos de la repressió, la gent que vaig conèixer més tard i que aquell setembre eren a Xile, la figura del sacerdot Joan Alsina, amic d’amics, que duia Xile al cor (va escriure un llibre amb aquest títol) i que va ser assassinat en un pont de Santiago en els inicis de la repressió, els detalls d’aquells dies amargs.

Tot allò es va concretar en un treball per a la classe d’Història (a COU) sobre l’ascens al poder per la via democràtica del primer govern marxista de la història. No va ser cap meravella, ho reconec, i vaig comprovar que el meu camí no era ni el de la història ni el de la política. Però em va servir tant per concretar amb dades la mitologia de l’imaginari revolucionari com per saber que res no era tan senzill, eufòric o nítid com em pensava. Em vaig fer gran en comprovar que rere les proclames sempre hi ha camins tortuosos i sotracs previsibles. I, al mateix temps, fill d’aquells dies, també vaig pensar que un dia o un altre –"mucho más temprano que tarde"– l’home lliure havia de caminar per les grans alberedes. Ingenu, també desencantat i massa racional, resulta que, a vegades, encara soc allà on era.