Corts espanyoles sense migrants catalans

Les esquerres catalanes, amb una certa dosi d’hipocresia, van transitant cap a l’abisme d’una major descohesió i fractura social, ja prou evident com a conseqüència d’un model econòmic dominat per la precarietat salarial i la imposició d’una ideologia basada en el campi-qui-pugui. Es més, en aquesta legislatura, s’ha fet un pas enrere. Els resultats electorals d’ERC han provocat que una diputada i dues places en el Senat ocupades per persones migrants hagin decaigut. Els republicans optaren per clonar en llocs de sortida tipologies estandaritzades de candidats abans que no incrementar la diversitat. I respecte als altres partits, encara pitjor. Que PSC i Sumar, com a guanyadors de les eleccions i malgrat haver obtingut més escons que en la passada legislatura, continuïn ignorant la presència de catalans migrants és lamentable. I Junts, l’un per l’altre, el mateix.

Dono per fet que avui dia només els terraplanistes de la política neguen que l’envelliment de la població és i serà determinant per al futur de les societats econòmicament desenvolupades. D’igual manera que les desigualtats econòmiques a nivell planetari, els escenaris bèl·lics, la demografia i el canvi climàtic condicionaran els moviments migratoris i l’impacte sobre la nostra societat. Dono per fet també que són els mateixos reaccionaris els qui consideren que és possible una democràcia d’excel·lència restringint drets als migrants, que la cohesió social no és imprescindible i que de la politització del fet immigratori, a la manera de Vox i Aliança Catalana i amb més discreció per part del PP, se’n pot treure un gran profit electoral (compte amb l’incipient eix PP - col·lectius llatins - confessions religioses, promogut pel PP d’Isabel Díaz Ayuso). Una dreta que aposta per una societat fàcilment controlable gràcies a la compartimentació de la multiculturalitat, que rebutja la interculturalitat basada a reconèixer en el diferent la mateixa categoria que un té de si mateix.

Catalunya ha estat secularment terra d’allaus immigratòries, en el passat llunyà i en el recent. Ens n’hem sortit col·lectivament suficientment com perquè encara siguem una de les nacions sense Estat del continent europeu en condicions per sobreviure nacionalment, malgrat la manca de sobirania i l’opressió lingüística i cultural.

Un escenari que hagués estat inabastable sense la incorporació de la immigració provinent de l’Estat espanyol en el segle XX i sense el paper integrador protagonitzat per les esquerres en els anys 30 del segle passat, a càrrec de l’ERC hegemònica i en la dècada dels seixanta i setanta, per part del PSUC. Sense el catalanisme popular, doncs, avui no estaríem en condicions d’afirmar que l’únic catalanisme exitós ha de tenir com a prioritat adaptar la societat catalana perquè tinguin cabuda els migrants i no esperar passivament llur integració, com si fos un fet ineludible.

El fenomen immigratori ‘estranger’ és recent, de finals del segle XX. Som encara, doncs, a les beceroles en la gestió de la diversitat, però els problemes tendeixen a enquistar-se: resistències per part de governs municipals progressistes a empadronar, lleis d’asil i d’estrangeria obsoletes que encara reneguen de la contractació en origen, irregularitats sobrevingudes, limitacions al dret al sufragi, negació de poders reals i efectius a la Generalitat de Catalunya per dur a terme una gestió en clau catalana... i una escassa participació dels catalans migrants en les institucions (en els ajuntaments, als pocs que hi exerceixen de regidors, se’ls adjudica d’ofici l’àmbit dels nouvinguts). Anem endarrerits, certament.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I encara hi anirem més si PSC, ERC, Sumar i Junts continuen fent invisible bona part de la ciutadania catalana en el gran aparador de les Corts espanyoles. Així, Catalunya ni rica, ni plena ni de tothom.

Rectificar és de savis!